Si l’aritmètica espanyola va fer que Junts per Catalunya tingués la clau de la governabilitat a l’Estat, a Barcelona, els pactes des de Madrid van impedir que la capital del país tingués, per primera vegada, un govern netament independentista pilotat per Trias i Maragall. Però ara, cinc mesos després d’aquest 17J, i tenint en compte que la investidura de Collboni donava una estabilitat impossible entre PP i Comuns, el ritual de negociacions que inicia l’alcalde l’obligarà, amb tota probabilitat, a tenir com a mínim un soci independentista. Paradoxes de la vida. El PSC no en té prou amb els Comuns, i si vol un “govern el màxim de sòlid i estable”, haurà de triar entre un tripartit etiquetat d’esquerres amb ERC, o un bipartit, etiquetat de sociovergència, amb Trias per Barcelona.
Al marge de les etiquetes ideològiques fabricades en temps d’autonomisme i en clau de règim del 78, l’independentisme té molts números per entrar al govern de la capital del país, si no és que l’alcalde aposta per una legislatura inestable amb una complicadíssima aritmètica variable. Un momentum que valdria la pena aprofitar més enllà de les batalles internes que ben aviat començaran pensant en les pròximes eleccions al Parlament. ERC i Junts van signar un “pacte de progrés” que ara sembla oblidat, però el programa també implicava progrés nacional a Barcelona perquè tornés a exercir de capital del país i no de segona ciutat -i ciutat de segona- d’Espanya.
Justament, que Barcelona torni a exercir de capital hauria de ser motiu suficient perquè l’independentisme faci front comú davant d’un govern aritmèticament dèbil, però que juga la carta del govern amic de Madrid i d’un PSC fort a Catalunya. Si Junts i ERC són capaços d’aliar-se en qüestions nacionals, i naturalment, demostrar que aquell “pacte de progrés” no era només una eina per assolir el poder sinó una aposta real i honesta, hi ha camp per córrer a Barcelona. Collboni, com el PSOE, també haurà de cedir si vol conservar el poder. Així és l’art de la política. L’independentisme barceloní ja va donar exemple el 17J, i ara, sigui quin sigui el resultat de la negociació, també tindrà oportunitat d’actuar unitàriament per pressionar l’alcalde en tot allò que lligui amb els valors del republicanisme que tots dos partits defensaven l’1-0.
