Encara no ens n’hem sortit del sotrac que ha generat l’abús comès pel president de la Real Federación Española de Fútbol (RFEF) contra Jenni Hermoso, i contra tota la societat també, sobretot amb la seva posada en escena i l’ús i abús de mitjans privats, però també públics durant l’assemblea general, al llarg de la qual ens confirmava un autoretrat masclista que signava amb el seu “no voy a dimitir” compulsiu i el seu dit dret assetjador, que ara ens hem hagut d’escoltar la simplicitat masclista d’aquest altre senyor confederat, el Garamendi.
És la nomenclatura de tots aquests espais, obsoleta, patriarcal, irreal, o és que són ells, aquests senyors que mantenen confederacions, federacions i més perquè s’hi amaguen, creient que són rellevants davant el món? El primer va pretendre dir-nos què és el vertader feminisme, i aquest segon s’ha permès dir que “las mujeres teneis que tener muy claro que no hay techo de cristal”. Ja tenim identificat un patriarca més: la necessitat de dir a les dones què hem de fer, pensar, saber, viure, o sentir és un signe inequívoc de patriarcat.
Més enllà de com construeixen un món que sembla paral·lel, irreal, llunyà a la major part de la ciutadania, més enllà de l’oportunitat que estem tenint aquests dies de veure com les federacions, les confederacions i tots aquests espais són institucions funcionals al patriarcat dins les quals els senyors patriarques gestionen els seus privilegis violentant i creient que tenen la veritat, el que em pregunto cada cop que en sé d’algun és si saben com funciona i què passa al món real. Vull dir… que les estadístiques (això que agrada tant als senyors) també ho diuen, que hi ha sostre de vidre a les empreses, a les institucions públiques i a tot arreu. Que les estadístiques i els estudis assenyalen que no només hi ha sostre de vidre, sinó que hi ha terra enganxós i que moltes dones hi estan atrapades professionalment.
Que a Catalunya, i a l’Estat espanyol, la desigualtat està quantificada, que està estudiat com aquesta s’expressa en formes de violència i que, per això mateix, es destinen milions d’euros a abordar-la i a mirar d’acompanyar les seves víctimes. Cada cop que veig un senyor patriarca dir a les dones què han de pensar em pregunto si sap, per exemple, que existeixen fons europeus i estatals expressament pensats per combatre la desigualtat i les violències que se’n deriven, si sap que per tot el territori hi ha milers de professionals que són en una taula esperant dones que arriben a explicar com les viuen, les desigualtats i les violències, i em pregunto si saben dels centenars de recursos públics que cada administració hi destina.
Imagino un món en què la notícia no és què han dit els patriarques de les empreses o del món del futbol a la societat: imagino un món en què els telenotícies, les ràdios i els diaris fan d’altaveu a tècniques, psicòlogues i treballadores socials de Siads, de Piads, de comissaries de Mossos, d’oficines del SOC i del SEPE, de comissions d’igualtat de les universitats públiques o de tècniques d’igualtat dels ajuntaments, per exemple.
