Coincidint amb el 50è aniversari de la mort de Franco (i en plena resurrecció dels seus nostàlgics), el Tribunal Suprem va emetre un comunicat de premsa anunciant la condemna i inhabilitació del fiscal general de l’Estat.
Per a mi, el menys rellevant de l’assumpte és si Álvaro García Ortiz era o no culpable dels fets que se li imputaven. Caldrà llegir el text íntegre de la sentència per poder fer les oportunes valoracions. Recordem ara només que, per condemnar, no n’hi ha prou que la tesi acusatòria tingui més credibilitat que la tesi absolutòria. Per vèncer la presumpció d’innocència, cal que la tesi acusatòria (el relat de fets que condueixen a la condemna) hagi quedat acreditada més enllà de tot dubte raonable. Si hi cap un versemblant relat alternatiu de fets (o d’alguns fets) que conduiria a l’absolució per aplicació de la presumpció d’innocència, la sentència hauria de ser absolutòria. Caldrà doncs llegir amb detall els raonaments de la sentència, però el fet que hi hagi dos vots particulars anunciats fa, d’entrada, pensar que segurament les coses no eren tan clares.
La filtració de dades que haurien de ser secretes és una constant a la pràctica processal espanyola. Tots els advocats que hem portat temes amb certa rellevància mediàtica sabem que, amb molta (massa) freqüència, ens assabentem de les coses per la premsa. Malauradament, he tingut ocasió de denunciar-ho en diverses ocasions. Òbviament, les filtracions no haurien de ser tolerades doncs constitueixen un delicte de revelació de secrets. Si la condemna al fiscal general de l’Estat serveix com a avís a navegants, benvinguda sigui. Però temo molt que les filtracions seguiran produint-se amb total impunitat.
Si això acaba sent així, es confirmarà, com ja sembla, que un altre cop la justícia s’ha tret la bena dels ulls. No s’ha jutjat, doncs, Álvaro García Ortiz pel que hagi fet, sinó per qui era.
I, en efecte, sembla que no s’hagi jutjat el ciutadà García Ortiz pel que hagi fet o deixat de fer, sinó per altres motius. La inusitada celeritat en la tramitació de la causa, el també inusitat breu termini en què s’ha deliberat la sentència (que ja voldríem que es convertís en una nova pràctica general) i la seva difusió a la setmana d’acabar el judici, fan pensar que l’assumpte no ha tingut una tramitació gaire normal.
Si això és així (i sembla que ho és), queda evidenciat que novament s’ha fet un ús pervers de la justícia. En aquest cas, en el marc d’allò que ells anomenen “guerra sin cuartel” entre els diferents poders de l’Estat. L’erosió del sistema és de conseqüències imprevisibles, però ja s’ho faran. I, com diria un conegut advocat amb qui he compartit moltes defenses, nosaltres “crispetes”.
I si algú s’escandalitza ara del fet que la justícia actuï no per resoldre conflictes (que és la seva funció originària) sinó com a eina per reprimir la dissidència, que recordi quantes vegades els vam advertir. O que llegeixi el meu llibre 1 judici polític i 100 preguntes. Però, és clar, ells no eren independentistes.
I un apunt final sobre el projecte de nova Llei d’Enjudiciament Criminal, impulsada pel ministre Bolaños. Confiar la instrucció de les causes penals al ministeri públic és ja una tendència generalitzada al dret comparat. Però, arreu, el ministeri públic està allunyat de tota sospita de manca de neutralitat o imparcialitat. I, a Espanya, un fiscal general de l’Estat ha estat condemnat per revelar secrets que afectaven la parella d’una dirigent política. És cosa jutjada.
