Dimecres ens va deixar el gran mestre Joan B. Culla, que tantes lliçons ens va oferir, com a historiador i analista polític. La més fonamental de totes, potser, consisteix en la difícil missió d’aparcar les ideologies i els prejudicis de cadascun i abordar els fenòmens socials i històrics amb un mínim de rigor i les suficients dosis d’escepticisme. I tanmateix, especialment quan els problemes ens toquen personalment o com a col·lectiu, tenim tendència a deixar-nos emportar per les emocions. Ja sé que en aquest segle XXI que tant incomodava l’historiador de Sant Andreu i a servidor de vostès, la cançó de l’enfadós emocional té un prestigi immerescut. Al cap i a la fi, la por, la ràbia, la impotència, el ressentiment, l’odi o el pànic són emocions que més aviat fan nosa en un abordatge adult dels conflictes. I potser hi ha hagut pocs conflictes tan emocionals com el de la necessària independència del nostre país, davant d’un Estat que ha tractat també, massa emocionalment, la voluntat sobirana de milions de catalans a les urnes. De fet, aquestes darreres setmanes, hem pogut contemplar l’expressió histèrica, als carrers de Madrid, de tot un compendi de… diguem-ne, emocions negatives.
Les emocions negatives també abunden al nostre país. És més, d’ençà la incapacitat de la classe política per mantenir la declaració d’independència, s’ha experimentat una certa situació de confusió i desmoralització. Cal preocupar-se en la dosi justa. La confusió i la desmoralització són els efectes de polítiques de laboratori dissenyades per professionals amb la voluntat de fer creure la ciutadania en la impossibilitat de la independència o que dubti de les seves possibilitats. Això és creació de propagandistes, el tercer ofici més vell del món, després de la prostitució i l’espionatge, i estretament lligat a ambdós. El problema d’activar les emocions és que sovint impedeixen llegir la realitat amb prou perspectiva i un mínim d’objectivitat, així que de tant en tant és necessari recordar algunes qüestions evidents al voltant del conflicte que està marcant tota una generació.
Primera: l’amnistia ha fet mal, molt de mal, no només entre els qui han violentat el dret o manipulat proves (i que poden sentir força ansietat el fet que els puguin condemnar per prevaricació), sinó perquè representa una esmena a la totalitat a una actitud política que connecta amb la pitjor xacra del franquisme. Perquè fa invocar l’amnistia del 77 per la seva repetició existencial: exonerar milers d’innocents i perdonar milers de culpables. L’amnistia fa mal perquè és una manera de reconèixer que el Règim del 78 és una farsa de democràcia. Que l’aparell repressiu no és només en la policia que no va canviar, l’exèrcit que continua essent un niu d’ultradreta o uns jutges no massa llunyans dels antics inquisidors, sinó que és estructural en la mentalitat col·lectiva espanyola. Que Espanya es mira davant el mirall i es veu en blanc i negre.
Segona: la catalanofòbia és la principal essència del nacionalisme espanyol, l’única i veritable raó de ser… com a expressió visceral del pànic a un nou 98, quan la pèrdua de Cuba i Filipines va comportar una mena d’inconscient col·lectiu de pària internacional i avergonyit i acomplexat pelacanyes cara endins. Espanya és el maltractador impotent que sap perfectament que no té cap atractiu i només sap mantenir la unitat d’una família disfuncional mitjançant la violència, la mentida i la manipulació.
Tercera: el lawfare és una evidència que el poder judicial ja no es molesta a dissimular. Les maniobres jurídiques per evitar veure el Puigdemont a la llotja del Girona o passejant-se per la Plaça Sant Jaume, han fet que perdin fins i tot el sentit del ridícul. Ja no es tracta només d’aquesta guerra bruta de l’Estat contra el govern, sinó d’exhibir el franquisme de No-Do al més pur estil que alguns militants de la ultradreta miren d’imitar el capteniment dels joves falangistes durant els anys 30. El problema, és que em penso que en la situació actual, potser haurem de donar la raó a Marx al seu 18 Brumari de Bonaparte: la història es repeteix dues vegades: la primera com a tragèdia, la segona com a farsa.
Quarta: el principal problema polític espanyol és el que no sentireu mai a parlar als mitjans: es diu Borbó. Les enquestes del Diario.es (les mateixes que el CIS oculta des de fa dècades) és que el ciment que sosté el règim és aluminós. Maniobres com les de la infanta Elionor, o expressions indissimulades de fàstic de l’actual ocupant de la Zarzuela així ho reflecteixen. En moments com aquests, no està de més recordar què va dir a la seva correspondència la gran periodista Oriana Fallaci al voltant dels seus pares, després d’entrevistar-los el 1967: “conec bé aquests idiotes (…) No és sorprenent que Joan Carles i Sofia esdevinguin reis d’Espanya quan mori l’assassí [Franco] (…) són els seus protegits. De ben petit, Joan Carles va viure sota l’ombra de Franco i és el seu robot obedient”.
Cinquena: Espanya és franquista: per acció o per omissió. El menyspreu a l’estat de dret, les guerres brutes contra la dissidència, el mapa polític, la tolerància respecte el feixisme, la repressió selectiva, el mateix lawfare del qual tothom a Europa se n’adona, els crits franquistes de bona part de la població, es combinen amb el silenci immens de la majoria d’espanyols, que callen per por, per inconsciència o per creure que, potser no passa res si es practica la repressió contra els catalans (o els rojos). Cal recordar que Dani Gallardo, aquell noi que va donar suport als independentistes catalans a Madrid, és encara avui a la presó a causa d’un procés que hauria avergonyit el mateix Kafka.
Sisena: Espanya ha exhaurit el seu crèdit internacional. Les reaccions histèriques de la seva diplomàcia, les obsessions otomanes per evitar que es debati sobre la independència, fins a la més petita i irrellevant universitat de qualsevol indret del món, resulten patètiques per a qui ho hagi viscut. Ara per ara, les seves obsessions catalanofòbiques (que semblen haver seguit fil per randa el manual d’instruccions del bon antisemita) només són acceptades per la ultradreta europea i llatinoamericana, per règims autoritaris, i personatges peculiars com Tucker Carlson.
Setena: la independència del nostre país és, ara per ara, l’única manera d’assegurar que funcionin unes mínimes garanties democràtiques i l’exercici de drets fonamentals: des del dret a la llibertat (els diversos empresonats de manera arbitrària, que ara volen alliberar mitjançant una amnistia que exonerarà els culpables de debò); al de la propietat (amb l’ús de la repressió econòmica sovint de caràcter preventiu); al de la inviolabilitat (amb aquesta mena de barra lliure amb l’espionatge de Pegasus) o a qualsevol mena d’activitat que en qualsevol país implica dur una vida normal. Espanya no és així. És un perill per a una part molt àmplia de la seva ciutadania. I és així perquè ja fa temps que hagués calgut un procés de Nuremberg. I de fet, resulta molt necessari jutjar totes aquestes arbitrarietats que s’han comès contra el nostre país.
Vuitena: l’autodeterminació és legal i sobretot, moral. Contràriament a la propaganda i campanyes de confusió engegades des de les clavegueres, les universitats, els think tanks i uns mitjans periodístics de trinxera, els catalans tenim dret a la independència, perquè tota nació, si així ho desitja, la té. L’opressió nacional és la dimensió col·lectiva a l’esclavitud: immoral i inacceptable. I de fet, el nacionalisme, allò que critica certa elit nacionalista banal espanyola, no és el que genera conflictes, sinó que com ens demostra una història tràgica, és la resistència dels vells imperis a deixar en llibertat els pobles que es volen autodeterminar, els que causen la immensa majoria de conflictes internacionals. Les independències pacífiques –com les d’Eslovàquia, Noruega o Islàndia– demostren com l’autodeterminació nacional implica guanys per a tothom: per a qui marxa, i per a qui es queda. Amb la condició, per descomptat, que sigui el fruit de decisions racionals i impedim interferències emocionals.
Certament, tot aquest procés ha generat molt d’estrès: a Barcelona, i a Madrid. Normal, si ens deixem arrossegar per les emocions. Per la seva banda, perquè temen que el seu món, el seu imaginari, s’enfonsarà, quan en realitat una Espanya sense Catalunya (i sense les nacions no espanyoles), els permetrà viure sense tants maldecaps, ni complexos ni fúria incontinguda. Per a nosaltres, no serà cap meravella, perquè el nostre país arrossega més defectes que virtuts. Tanmateix, ens cal deixar d’estar obsessionats per la nació, i si volem solucionar les coses, potser caldria queixar-nos menys i començar a pensar i actuar més com un estat.
