El 50è aniversari de la mort de Franco està fent aflorar estudis i dades que corroboren el que, en el fons, ja sabíem. Un sector important dels joves no només no sap gran cosa del dictador ni de la dictadura que va mantenir fins a la seva mort, sinó que li importa més aviat poc. I un sector més petit, i més preocupant, té la temptació de pensar que tampoc devia ser tan terrible, i troba tantes mancances en el sistema que se li ha presentat com a democràcia que no hi dona cap valor.
Els que tenim entre 50 i 60 anys veiem amb perplexitat com la por amb què van viure els nostres avis i amb què van créixer els nostres pares, directament lligada a la vivència de la dictadura i, en el cas dels avis, precedida per la guerra, s’ha transformat en indiferència en la generació dels nostres fills i nebots. No és només que els quedi lluny, que no els n’hagin parlat prou o que no s’abordi amb prou temps i dedicació en l’ensenyament. Això també passa. Però el que ha passat, sobretot, és que no valoren el que ha vingut després perquè ja els ha arribat en fase de decadència.
El fenomen és global, per això l’auge de l’extrema dreta és a tot el món, almenys al món occidental. Però a Catalunya s’hi afegeix la relació mai resolta amb l’Estat. Els primers que ja no vam créixer en la por –una por difusa, camaleònica, que s’havia anat transformant però que ho havia impregnat tot– esperàvem que la següent generació empenyés perquè s’acabés una feina que estava a mitges. Sense ruptura i amb una transició frustrant, encara quedava molt per arribar a una democràcia plena i participativa i obrir una via per a l’autodeterminació. Però els que se n’havien d’encarregar, aquells a qui volíem passar el testimoni com un tresor, opinen que el llegat és una porqueria. Que el sistema bastit amb els nostres valors no els ofereix res a ells. Que els nostres traumes no són els seus i que el camí iniciat per nosaltres no els porta enlloc. Alguna cosa s’ha fet malament.
