La publicació de la darrera onada de l’Enquesta General de Mitjans -EGM- ha reviscolat per enèsima vegada -i en van mil- la polèmica sobre la validesa d’aquests sistemes per determinar l’audiència. L’audiència, sobretot, radiofònica, que és la que en viu i la que la pateix. N’hi ha que opinen que l’EGM és un fòssil inexplicable, perquè aquesta manera de determinar el fracàs o l’èxit de programes i emissores -l’enquesta a peu de càrrec o, pitjor encara, telèfon- no s’adiu al món digital i de les suposades intel·ligències artificials que ara ens ocupen i envaeixen. “El camp no té portes!”, clamen els detractors d’aquests mètodes i aquestes xifres “convencionals” i “desfasades”. Per als defensors de l’última tendència -la que siga- acaçar a colp de pregunta els oients radiofònics no té gaire sentit, perquè consideren que les possibilitats obertes pels sistemes de control digital són “científiques” i precises.
Aquesta és una guerra absurda. Òbviament, tant la ràdio com la televisió “convencionals” no és que tinguen els dies comptats, és que s’han descomptat, però el cas de la ràdio és molt més complex que el de la televisió, que només miren en línia els hipertensos. Un mòbil és una ràdio. I la ràdio encara se sent en directe als cotxes, que li fan d’urna de protecció. A Catalunya centenars de milers de persones senten o escolten cada dia la ràdio en directe, a part de programació a la carta, rebots en xarxes socials i pòdcasts. La ràdio ha envellit poc i encara es pot calibrar gràcies als malabarismes de la demoscòpia. L’eficàcia de la Televisió Digital Terrestre, de la televisió en directe i dels audímetres, és molt més discutible. O poc, perquè tot això sí que s’encamina cap al formol.
La televisió de “tota la vida” ara és només ressò i fantasma que llangueix per les cases velles. La ràdio és una altra cosa. El món digital encara no l’ha digerida i qui sent ràdio amb auriculars i per internet encara té un transistor a les orelles. L’EGM, al remat, continua sent una opció creïble per determinar-ne la incidència.
Els moderns -que ja són vells- que han cantat les absoltes a la ràdio i al seu EGM i que descobreixen cada dia la sopa de farigola cantant les virtuts exclusives de l’era digital no reconeixen el vesper. Les vespes els inflaran la cara. Sense saber-ho o sabent-ho, aquests hodierns recomanen tenebres. El suport de la informació i l’entreteniment actuals és la xarxa, sí, amb l’excepció de la ràdio. Però l’era inaugurada al final del segle passat -antiga, per tant- amb el pecat tecnològic porta la penitència.
Mai com ara el control de tot plegat havia estat tan lluny, arbitrari i cruel. Manllevant les reflexions -els neguits- del mestre Cot, convé recordar que des de Gutenberg fins fa quatre dies els recorreguts de la lletra impresa s’havien instal·lat en circuits comprensibles i controlables pels qui l’escrivien. Amb la irrupció de la premsa moderna els editors contractaven uns periodistes -al principi eren ells mateixos- que redactaven com podien uns textos i els amollaven cap a un procés industrial que es va alterar molt poc durant dècades: impremta, distribució i punt de venda o subscripció. L’èxit o el fracàs de cada iniciativa depenia de l’acollida del públic o de la permissivitat de la censura quan n’hi havia, que a Espanya va ser quasi sempre, però, en tot cas, editors i periodistes assistien cada dia, cada setmana o cada mes, a un trànsit d’informació calculat i a un procés industrial fixat.
Els editors i els periodistes d’avui no controlen res. Els lectors no entren als seus continguts després d’espigolar la competència, sinó que els troben o els arriben per la voluntat d’algú que els garbella de manera inclement. Fins fa poc Facebook n’havia estat l’amo i senyor. Ara ho és Google. Una recomanació -una col·locació- de Google pot multiplicar per mil o per un milió els lectors d’una informació. El filtre -qui decideix- per saber què projecta i multiplica i què menysprea i redueix depèn d’una voluntat llunyana, tan llunyana que aborrona. “Algoritme” hem convingut a dir-ne. Euclides clamaria al cel. Una màquina decideix al Menlo Park de Califòrnia què és important i què és un residu prescindible arreu del món occidental. Amb uns criteris que no sap identificar ningú -potser els determinen amb una mà de morter- i que una nova casta d’analistes i informàtics intenta ensumar.
És el doctor algoritme qui decideix què és notícia i quin és el bon titular. La pregunta habitual de primer de periodisme ara té una altra resposta. “Què és notícia?” Allò que vol l’algoritme! Walter Matthau se suïcidaria en una nova versió de Primera plana.
Quan manava Facebook vestia tot de groc. El seu algoritme se solia decantar per titulars com “Quin és el famós presentador de TV3 afectat per un atac de lladelles en directe al plató?”. N’entren tres en una dotzena. La imbecil·litat s’ha estès i cada dia n’hi ha més. És cert que la gent massivament hi ajuda. La gent, per molt que s’estripe les vestidures i es proclame filòsofa, es deixa seduir per la falsa incògnita als titulars i per l’estupidesa màxima al text. L’algoritme de Facebook, que encara pren decisions després de sospesar què és més ben rebut i quines gràcies li riuen més, remata la jugada macabra. El periodisme actual és una barra de bar. Allà fins i tot els que es proclamen experts en ginebra demanen absenta.
Google és un pèl diferent, més fi en la sobrassada, però, en tot cas, els amos del cercador rei de l’univers, també i sobretot, volen èxit. Identifiquen èxit amb audiència i, en darrer terme, els importa un rave la mena d’informació que pairan, per exemple, els indígenes d’aquesta covarda, vella, tan salvatge terra. O els d’Old Deli. Això explica que l’algoritme actual de Google siga capaç de destacar, en una de les preguntes que ofereix als lectors, ¿Qué és más antiguo, el valenciano o el catalàn”. I de respondre: “El valenciano, como lengua literària culta, es mucho más antiguo que el catalán”. L’algoritme prescriptor és blaver, secessionista, analfabet? No. L’algoritme prescriptor se’n fot de la “llengua valenciana”, de la filologia i del coneixement. No en té gens, de coneixement. Ha detectat que un articulista de Las Provincias -Diario enano de la Región Valenciana- escriu sovint i sol sobre “la lengua valenciana” -ningú el rebat perquè no val la pena- i ha decidit convertir-lo en prescriptor d’aquesta especialitat i escampar-ne les idiotades. La Reial Acadèmia de Cultura Valenciana hauria de donar-li el bunyol d’or.
L’algoritme és mòbil i capritxós. Varia, muda, bota i salta de tant en tant. I molt sovint deixa en la més truculenta de les evidències les publicacions i els periodistes que fins aquell moment en veneraven la darrera versió com la doctrina de la fe. Les empreses que el santifiquen poden acabar en l’infern de la insignificança. Ha passat i passarà. Un dels darrers canvis d’algoritme per part de Facebook va convertir en residus digitals alguns mitjans que fins aquell moment s’havien cregut els reis de la selva. Com que no s’hi van saber adaptar, van perdre en un mes l’audiència milionària que havien acumulat fent el préssec de regadiu.
Ara mateix Google porta de corcoll centenars de milers de periodistes cada minut, cada segon, que miren d’encertar-la en el titular i en el text. Esperen que l’algoritme salvador se n’apiade i envie el seu femet a milions de persones. N’hi ha que ja hi han renunciat, que no volen marejar-se més i que confien als seus seos -oh, dimonis, una nova professió lligada a la cultura dels dòlmens!- la redacció del titular del dia. Després es limiten a omplir-ne el text dòcilment.
Però l’algoritme no és això només. Perquè també és Google qui rep ara les comandes de publicitat de les grans centrals de compres i qui la distribueix entre la plebs segons criteris de magnanimitat o mesquinesa propis i indesxifrables. Tots els ous, doncs, són a la mateixa panera. El mateix que decideix la multiplicació de l’efecte d’una notícia, l’audiència d’un contingut, premia després el mitjà escollit amb la recompensa d’una publicitat batejada com a “programàtica” i cada dia més hegemònica.
És Google qui hauria de signar els articles i Google qui s’hauria d’engolir soleta tota la publicitat. És Google qui mana en tot el procés periodístic. Google ara defineix la nostra premsa i la converteix cada dia més en salsa rosa o allioli. Potser li durarà poc, però potser també abans s’endurà per davant uns quants dels que fan sacrificis humans davant el seu penúltim algoritme.
Els qui demanen la mort de l’EGM i professen devotament la fe al robot que s’ho facen mirar. El present és això, sí, però tampoc ens agrada.
