Ja fa unes setmanes que se’n parla insistentment. La coincidència d’uns quants conflictes escampats pel món ajuden a esclafar els ànims, o les paraules, i a especular sobre la possibilitat que ens trobem a les portes d’un tercer enfrontament universal, una contesa devastadora com les dues anteriors del segle XX. La guerra de Gaza, la situació al Iemen i el mar Roig, les temptacions xineses sobre Taiwan… tot s’ajunta a la guerra d’Ucraïna, que constitueix sens dubte la principal amenaça a la seguretat i a la pau mundial ara mateix. Sobretot des que Putin se n’està sortint amb avenços progressius sobre el terreny, desafiant unes sancions que no semblen esgarrinxar-lo gaire, i posant molt nerviosos els líders occidentals.
A principi d’any, els serveis secrets del Kremlin van interceptar una conversa entre dos militars alemanys d’alta graduació, els quals discutien uns hipotètics plans de l’OTAN per tal d’enviar forces a Ucraïna. Fa un mes, el president francès, Emmanuel Macron, no descartava la tramesa de tropes franceses al camp de batalla, i assegurava que calia dir la veritat als francesos; una gran guerra sí que era imaginable. Alguns representants dels països bàltics també insistien en la necessitat imperiosa d’aturar els russos, atès que altrament, quan aquests acabessin amb Ucraïna, anirien contra ells. Només hi va faltar el Regne Unit; per boca del seu Secretari de Defensa, s’afegien al renou de sabres tot assegurant que, en els propers 5 anys, el món podia veure’s afectat per grans conflagracions que incloguessin la Xina, Rússia, Corea del Nord o l’Iran… o tots cinc alhora.
La resposta del gèlid president rus, ara investit de nou per a sis anys més, ha estat la de sempre. Ha fet unes quantes amenaces ambigües sobre el perill nuclear, i ha continuat com si res enviant els seus soldats a la batalla. Com que en el camp militar va avançant sense pausa al Donbass, no té pressa. És més; sap que el nerviosisme dels occidentals té molt a veure amb la incapacitat d’aguantar un conflicte perllongat. El temps juga a favor de Moscou. Si aquest any és escollit Donald Trump altre cop com a inquilí de la Casa Blanca, pot passar perfectament que l’home compleixi la seva promesa, retiri l’ajut a Kíev i tanqui una ràpida negociació amb Putin. Si això succeeix, els europeus es trobaran amb la terrible disjuntiva de triar entre abandonar Ucraïna o fer escalar l’enfrontament, tot intervenint-hi directament.
El president d’Ucraïna, Zelenski, també ha reaccionat d’una manera previsible. Ha dit que no es tracta només del seu país, sinó d’Europa en general, i que la negociació és impossible, perquè l’imperi rus és insaciable i tot acabaria com rere els acords de Munic del 1938 –quan Hitler va aconseguir terres a canvi de simples amenaces, sense que això servís per detenir la Segona Guerra Mundial. Doncs a Zelenski li interessa, és clar, que l’aixeta de l’ajuda no deixi de rajar, i per tant esgrimeix sempre que pot la voracitat russa. Si no arriben els ajuts indispensables, afirma, caldrà desplegar forces de l’OTAN per detenir l’agressió. Cosa la qual, segons ell mateix, faria esclatar una tercera guerra mundial. És a dir; o m’ajudeu més o us trobareu amb un Pearl Harbour de tres parells.
Certament, el soroll de tancs no fa gens de gràcia. Els que som lectors de la història, sabem perfectament que els rumors i amenaces solen precedir l’esclat d’un gran conflicte. Ens trobem, per tant, davant de l’enrenou que precedeix un esclat devastador a escala planetària? No ho sabem, però val a dir que els lectors de la història també sabem que moltes vegades els rumors i amenaces no condueixen a res. El que passa és que, en no haver-hi cap gran espetec, sovint l’enrenou i el safareig són finalment oblidats del tot. Com deia fa poc l’expresident francès François Hollande, arran de la situació actual; “en diplomàcia no hem d’anunciar mai el que farem, i, en canvi, hem de fer allò que no hem dit pas”. Vol dir que el batibull més aviat allunya el perill, mentre que el silenci, el silenci clamorós, és el que fa por de debò.
Sembla que l’enrenou actual es deu més a la necessitat de pressionar que no pas a cap alerta seriosa. Ucraïna i els seus aliats van perdent pistonada, i això els obliga a treure el Sant Cristo gros, i a espantar amb els pitjors auguris els més pacifistes, que afluixarien avui mateix. La sensació dominant és que no tindrem cap pet nuclear, ni cap nova gran guerra general. Els líders mundials són tan conscients com sempre del risc d’autodestrucció, i continuen pensant que l’hecatombe atòmica serveix més per dissuadir que per atacar de veritat. Però permeteu que us confessi que fa dos anys, quan es va produir la invasió russa, jo era dels que creia fermament que tal cosa no succeiria. Em vaig equivocar i puc tornar a errar el tret. Espero sincerament que no, és clar.
