I prou. La ridícula Flotilla ha acabat com uns i altres tenien previst: sense fragata espanyola d’acompanyament, sense mòbils (per què els van llençar per la borda?) i sense res al celler (ni una trista capsa de medecines per a la gent de Gaza?). Ningú pensava arribar a destí, era tot simbòlic, per sacsejar consciències… Això sí, ens ha deixat imatges surrealistes com la d’una Ada Colau demanant ajuda al mateix exèrcit espanyol que va voler expulsar del Saló de l’Ensenyament quan era alcaldessa. I també algun dubte sobre la legitimitat dels integrants de la tripulació que formen part a hores d’ara de la nostra representació municipal o parlamentària per dedicar, no un dia o dos, sinó ja pel camí de dos mesos, pagats pels contribuents, al que ells creuen una aportació al final del conflicte. Però en fi, a això ja estem acostumats i la cosa no comença amb emprar el Falcon per anar a un concert.
El que em sembla un exemple de narcisisme activista, conscient de la seva condició occidental, però inconscient dels desgraciats efectes que la seva gesta de pega podria haver tingut sobre el final d’aquesta trista situació a l’Orient Mitjà, no ha contribuït en res a alleugerir el drama. Ha fet més un estrafolari Donald Trump amb el seu deliri de Nobel de la pau que les manifestacions ciutadanes empeses per un cor mediàtic que sembla no haver conegut mai el mal i les morts injustes produïdes a les guerres i en el món, de les quals el genocidi de cristians que no cessa a Nigèria n’és l’exemple més lacerant i proper. Però és que, com he dit en més d’una ocasió, aquesta no és una mobilització per Gaza, sinó contra Israel, i aquest país va camí de tornar a complir el seu “fatum”, aquest estrany i recurrent camí entre l’exaltació dels seus èxits i la seva persecució.
La gent torna a ser manipulada, com en tants altres moments, per dirigir la seva atenció a on toca (sigui la flotilla interrupta o el blindatge impossible de l’avortament a la Constitució), però la realitat és tossuda. D’una banda, continua la corrua de casos judicials entorn el president del govern espanyol, i d’altra, i ja són sis les persones detingudes per un atemptat islamista contra una sinagoga de Manchester. Si aquest atemptat fos casualitat, la qüestió ens ha de recordar que Hamàs té segrestada la llibertat de Gaza des de fa 20 anys; si no és casualitat, caldrà admetre que l’animadversió de la gent contra el govern israelià ha etzibat l’odi musulmà contra els jueus.
El món es troba en permanent conflicte, els organismes multilaterals no han aconseguit, ni amb plantades com la produïda fa uns dies a l’ONU, altra cosa que enrocar en les seves posicions els dirigents criticats. La proposta de Trump és una ocasió històrica per veure anar a PP i PSOE junts. No és el millor dels mons possibles, però les conseqüències de l’alternativa poden desmanegar tant la política internacional i les nostres particulars vides que hauríem de convenir la necessitat d’acceptar-la.
I dit això, jo vull saber qui i com ha pagat totes i cadascuna de les etapes de l’escapada de la Flotilla que, afortunadament sense desgràcies a lamentar, ha arribat al seu final. Transparència i responsabilitat, no?
