Espanya, 2025: un assessor de ministre, un secretari territorial del partit que governa, i el ministre, repartint-se dones i distribuint-se diners vinguts de favors a empreses encarregades de fer obres públiques.
Podria estar fent d’historiadora, ara mateix, interpretant fonts de l’època colonial a l’Amèrica central i del sud, però no: són coses que passen al segle XXI, avui, a l’Espanya dels progressistes-abolicionistes i bla, bla, bla.
Una de les lliçons més urgents que ens deixen els àudios d’aquests personatges és que compte, amb això de dir-se “feministes”, els polítics. I escric “els polítics”, aquí, fent ús d’allò de què mai en faig: del masculí genèric. Compte quan un partit, fet i sostingut d’estructures de poder jeràrquiques i poc transparents, siguin homenots o senyores que l’encarnen, es diu a si mateix “feminista”, perquè segur, segur, que és només un espònsor. Una etiqueta que, segons com bufin els vents, fa bé de posar-se-la o de treure-se-la, però que als claveguerams, als despatxos, i als xats i trucades dels telèfons mòbils no hi és.
La segona gran lliçó que ens deixen els àudios d’aquests dies és que seguim en època colonial. Sí, i que és urgent virar la mirada, precisament, cap als pobles històricament colonitzats, perquè d’allà en traurem les explicacions i la comprensió del que vivim ara, aquí. És llavors, que de debò la història serveix per entendre el present. De fet, ja fa uns anys que des de veus feministes de l’Amèrica central i del Sud ens arriba l’advertiment que “la colonialitat no s’ha acabat”, que segueix viva, que hi ha societats senceres travessades per ella… i potser sí, que a més hem de creure que no només els colonitzats encara n’estan creuats, sinó que els colonitzadors encara no han après una altra manera de fer política.
Què vol dir, colonitzar?: vol dir expandir-se amb el cos i els artefactes propis, apropiar-se de territoris, apropiar-se de cossos, fer ús de discursos polítics i religiosos per a legitimar-ho, construir un entrellat d’institucions i de normes a les quals només uns quants hi tinguin accés, i fer-ne ús privat, de tot allò que per sentit comú hauria de ser públic. I per “sentit comú”, aquí, entenc “humà”.
Així, doncs… si féssim el check list, de totes aquestes característiques, en la manera de fer política d’aquests homenots que parlaven de milers d’euros i que nomenaven noies, o dones “que está recién… está bien, está perfecta” i que “se enrolla que te cagas”, quasi que els tindríem tots, els elements, no?
El que ha quedat destapat aquests dies, amb els àudios de Cerdán, d’Ábalos i de Koldo, és que la política se segueix entenent, per part de molts, com una forma d’accés al poder. I que per “poder” s’entén el control de les institucions, dels cossos d’altres, i que tot es pot comprar i vendre.
Posada a dir que tot això és eminentment colonial, a més, que d’aquelles històries aquests presents, deixeu-m’hi afegir que encara no ho hem conegut tot: que comencen a lligar caps, per exemple al Perú, entre els Cerdán i Acciona, casualment empresa de les grans infraestructures de les grans metròpoli d’allà.
Som a no res d’haver d’acceptar que no hem transcendit ni el segle XVI, encara!
