Molta gent vol liquidar el Twitter. Gent ben pensada, educada, fins i tot, refinada, treu foc pels queixals, perd la minerva quan l’esmenten l’ocellet blau. Ocellet? Un sinistre corb, un voltor que es complau amb les despulles de víctimes innocents! Un femer, una cort de Mackie el navalla. Gens de respecte per a res. El regne del trumpisme. És veritat que Trump té l’accés blocat a Twitter, però tant se’n fa, hi ha un trumpisme sense Trump, com en Alícia al país de les meravelles hi ha un somriure sense gat.
Molta gent vol tancar el Twitter. I no és estrany. Amb centenars de milions d’usuaris a tot arreu el planeta, és el panòptic de Bentham a l’inrevés. Aquí els que ho veuen tot no són els vigilants, sinó els vigilats. La multitud observa els governants, els mitjans de comunicació convencionals, tots els actors de l’esfera pública, i els critiquen i descobreixen les seves misèries i contradiccions. La famosa hemeroteca és una festa caníbal. Si el Twitter produeix en altres terres el mateix terrabastall que a Catalunya, és clar que hi haurà molta gent a la política, als mitjans, als negocis, a l’església, etc., interessada a desprestigiar-ho i, si és possible, tancar-ho. Fins i tot, el mateix Elon Musk podria caure en una mena d’amok i destruir el màxim símbol de llibertat d’expressió. Si Déu va donar la paraula a l’humà, qui se la tregui serà un altre Déu. Aquí, en la tecnoterra, hi sorgirà un altre Twitter. Perquè el que no es pot tancar és la web, la www.
Sembla que el MHP Aragonès pateix una mena de maledicció com de Conte d’Andersen. Es podria dir “Pere el xiulat” perquè vagi per on vagi, la gent, com embruixada, li xiula. Per a prevenir tan incívic capteniment, la web de la Generalitat en una primera reacció, va deixar de comunicar les activitats del president. La seva agenda estava buida; ho sabem perquè els tuitaires, que són uns tafaners, van consultar-la i la van trobar, en efecte, en blanc. Van fer captures de la web de la Generalitat a les xarxes, on es veu que no hi havia actes programats. Era l’anti Hesíode: el president tenia dies, però no treballs.
Cal remarcar: ho sabem pel Twitter perquè els mitjans no informen, atès que patirien les subvencions. Per descomptat, també sabem de les xiulades pel Twitter perquè els mitjans audiovisuals i els altres no van sentir res. Si Twitter no existís, les xiulades no s’hi haurien produït.
Com és clar que el president ha de tenir activitats, l’agenda buida a la web era una maniobra de distracció, per no donar informació als enemics xiuladors, voltors del Twitter. Però això vol dir que el president faria els seus actes públics d’incògnit i en privat i ja és indignant que la condició per a fer-se veure en públic és que la gent no et vegi. Finalment van tornar a donar la informació, resignant-se a la possible xiulada, que serà més sorollosa com reacció a l’intent d’amagar l’acte. Aquesta dramàtica lluita d’Aragonès per la imatge en tots els terrenys està devorant la bombolla hegemònica. L’home pretén representar una autoritat que la gent no li reconeix cosa que li fa encara més autoritari i li rosega l’ànim.
Tot això serien pures xafarderies si, a l’altra banda de l’acció del govern, la de l’autonomia realment existent s’hi obrís una visió només que moderadament acceptable. Però no hi ha res; ha estat un any i mig tan buit com ara l’agenda presidencial i, amb el minso suport parlamentari del govern, els dos i mig restants seran encara més buits. Només hi haurà la retòrica també buida de la generalitat republicana, la taula de desjudicialització, la Catalunya sencera, la societat més democràtica, verda i feminista, etc., etc., termes boirosos per amagar la trista realitat d’un govern que ni tan sols té competències sobre l’entrada o l’expulsió d’immigrants.
És difícil no veure que tot el sentit del govern republicà és romandre, persistir i, si hi arriba el cas, resistir. I la funció de l’actual MHP de la Generalitat no és culminar res ni fer quelcom d’altre ni reformar res; és una funció de caretaker o guarda-plaça, conservar tranquil·la la parròquia mentre es decideix l’afer judicial del president del partit i aquest pot per fi assumir el rol que els deus i la història l’han assignat.
Mentrestant, aguantar xiulets.
19 
23 
