Remenar sumaris, sentències i resolucions regala una manera de veure el món. Una societat s’entén si s’analitzen amb delicadesa els seus cementiris, el seu Codi Penal i les garanties dels seus integrants davant qui ostenta no només el monopoli de la força sinó dels que són més forts. El dret és tan primari que neix arrelat a cada context i cada circumstància. De fet, no podem entendre els Deu Manaments si no sabem què hi feia en Moisès a Mont Sinaí. I ja posats, només cal veure que no hi ha cap diferència entre els delictes més habituals i aquests manaments. Llevat de l’adulteri, pecat que ja ha generat prou jurisprudència per interpretar totes les seves variants.
Una de les persones que he conegut que més estimava aquest extraordinari instrument que és el dret és Teresa Rosell. Aquesta setmana ens va deixar. Advocada, exjutge i sobretot, una persona de mirada llarga, murri i amb un sucós sentit de l’humor. No cal dir que era una patriota de fets i convicció. Un talent que va posar a disposició del país de manera tant generosa com discreta. De fet, discretíssima. Es qualificava “d’advocada de poble”, perquè els problemes els analitzava amb proximitat, però els traslladava a les múltiples pantalles cap on podien evolucionar amb una predicció encomiable.
Si li telefonaves per acabar d’entendre una resolució, una acció, una providència o un escrit sabies que a més de la resposta, tindries un bonus track de lliçó i aprenentatge. Era com un soldat entrenat per detectar els paranys dels adversaris o descobrir els soldats enemics emboscats en la selva del poder jurisdiccional. Amb passa curta, mirada llarga i una encisadora mala llet tenia una magnífica capacitat de treball, de resposta i empatia. Era d’aquelles poquíssimes persones de les quals es pot dir “te’n podies refiar”.
En una època que anem escassos de tropa, la pèrdua de la Teresa és, simplement, una putada. Coratjosa, perspicaç i amb prou ascendència per renyar els que es prenien coses molt serioses amb frivolitat deixa una empremta enorme. I, sobretot, ens deixa a molts amb la immensa responsabilitat de picar pedra, actuar i respondre ajustant amb precisió suïssa la força a la dimensió gegantina del projecte que sempre va defensar. Com en va dir un dia a Tarragona, “jo només vull un país millor, un país independent”. I vinyes i ratafia, afegiria. Bon viatge, Teresa.
