El president de la Generalitat ha anunciat que dilluns que ve presentarà l’informe encarregat al comitè d’experts (sic) sobre l’acord de claredat, aquesta nova pastanaga que s’ha inventat el seu Govern perquè no mirem enlloc més que on ens diuen. Segons explica El Periódico, que diu que ha tingut accés a aquest document, es proposen cinc vies que són cinc formes diferents en què, simplement, es privilegia el demos espanyol sobre el català en la decisió del futur de Catalunya, unes a través de les seves corts amb una reforma de l’Estatut o una reforma constitucional a instàncies del Parlament, i altres a través de les seves corts i el seu cos electoral, fent-lo partícip de la decisió amb una votació.
Evidentment que tothom amb un mínim d’enteniment sap que cap de les cinc vies passarà mai. Els espanyols consideren la unitat d’Espanya un dret fonamental encara que evidentment no ho sigui, com remarcava en el judici del Procés l’advocat Benet Salellas, i com a tal, no serà mai sotmesa a votació. Com sempre, ha corregut a recordar-ho el PSC, argumentant que aquest tipus de votacions “fomenten la divisió”, com si el fet d’ignorar les preferències de la meitat o més de la població de forma sistemàtica, mentre la resta sí que veuen reflectida la seva forma d’entendre la relació Catalunya-Espanya a les eleccions, fos molt unificador.
D’altra banda, també ho sabem tots, que d’aquest comitè d’experts, d’on destaca Astrid Barrio, coneguda per la seva pertinença a moviments polítics unionistes i detractora declarada dels referèndums, no en podia sortir res de diferent. Com tampoc no en podia sortir res de diferent d’una idea, “acord de claredat”, que al Canadà justament va néixer del mateix govern federal per reduir l’independentisme quebequès a la residualitat (i que l’independentisme quebequès rebutja frontalment per considerar que vulnera el seu dret d’autodeterminació), en aquesta tendència perdedora del processisme a renunciar d’entrada a l’objectiu final per entrar a negociar, en comptes d’utilitzar-lo com un element en la negociació.
És l’altra cara de la moneda d’aquesta amnistia que a Junts venen com un gran avenç respecte dels indults perquè la vesteixen d’una renúncia de l’Estat, quan la principal cessió la fa l’independentisme posant-se com a objectiu el marcador a zero i no guanyar el partit. Només cal veure com ara Junts ja no parla d’autodeterminació per negociar la investidura sinó d’amnistia i “reconeixement de la sobirania de Catalunya”. Tant que parlen d’aconseguir suports internacionals (que mai arriben abans d’assumir tu el risc de l’autodeterminació -declarar la independència i defensar-la-), quina credibilitat pot tenir un moviment d’alliberament que assumeix sempre, en primer lloc, les tesis de l’opressor?
L’amnistia o l’acord de claredat són productes per omplir de continguts els mitjans subvencionats (ara una entrevista a un jurista sobre la via 1 de l’informe, ara un debat entre partidaris de la via 2 i la via 5, ara una bateria de declaracions de l’oposició sobre el tema, ara una entrevista sobre l’amnistia del gran talp de l’Estat a l’independentisme que és Jaume Asens o de Toni Comín, que tots sabem que farà el paper que va fer Jordi Sànchez per deixar net Carles Puigdemont i continuar-lo utilitzant de reclam electoral) i així desviar el debat d’allò que realment és pertinent: tenint en compte que Espanya mai acceptarà un referèndum pactat, ni tan sols implicant-hi el demos espanyol, i que l’únic referèndum unilateral que es podrà fer ja s’ha fet, què han de fer els polítics catalans que es diguin independentistes per assolir la independència?
Fins que no introduïm aquesta pregunta en el debat de la política catalana, continuarem essent ostatges d’Espanya. I és per això precisament que aquest debat s’omple d’altres coses que fan de pastanaga perquè no ens plantegem res més que estirar el carro com burros, sense plantejar-nos res més que mirar on volen que mirem, perquè no ens adonem que, per covardia, per cinisme o per ignorància, tots els motius que invaliden una manera de fer política són còmplices en l’assimilació.
