Hi ha hagut una abstenció ben palpable en aquestes darreres eleccions municipals. La dada no es pot discutir. El 2019 a Catalunya el percentatge de participació es va acostar al 65 per cent. Aquesta vegada s’ha plantat en el 55’5. De 3.513.330 votants hem passat als 3.050.700, quasi mig milió de persones menys. També és ben obvi que el partit més perjudicat per aquesta abstenció -a part, sempre a part, de Ciutadans, en caiguda a plom- ha estat Esquerra Republicana, que ha passat de ser l’opció més votada (819.845 vots) a ocupar un galdós tercer lloc (519.833).
Si consideren que el vot independentista té un fort component de bloc -de tribu-, i que difícilment es mou cap a l’altre front, ni que es tracte d’unes eleccions “de proximitat” en què el caràcter dels primers de llista afegeix un element incontestable als resultats, i considerem alhora que ni Junts ni la CUP han perdut un nombre considerable de vots, queda clar que sí, que aquesta abstenció pot haver perjudicat més que ningú els republicans. Ha estat més càstig polític, de política general, que no municipal.
Qui la demanava, l’abstenció, abans d’aquesta darrera cita a urnes? Tampoc en aquest punt hi ha gaires dubtes. Hi ha una part de l’independentisme actiu a les xarxes i on calga que l’ha exigida. Exigeixen l’abstenció com un “càstig” als partits “processistes”, que, al seu parer, han envescat al poble amb falses promeses que han estat incapaços de complir per deserció, inèrcia, prudència o covardia. Els epítets van a gust del tirador amb fona. Un dels arguments que enrama aquesta gent enganyada, ofesa i alterada és que els tres partits independentistes amb representació parlamentària es mereixen una sanció massiva i severa perquè això els faça canviar d’actitud o perquè ho deixen córrer d’una vegada.
Com que tota aquesta alteració no ha trobat una opció política que els assegure la fermesa en la consecució de l’Estat propi, la resposta que veuen diàfana és l’abstenció. En aquest sentit, l’única alternativa amb sigles i caràcter que podria significar un revulsió és la “llista cívica” de l’Assemblea Nacional Catalana, que ara diu que activarà de cara a les pròximes eleccions al Parlament, però que pateix encara del mal de la indefinició i també de les crítiques d’una part dels independentistes més alterats, els quals engloben l’Assemblea dins el “processisme” més devastador.
La brama a favor de l’abstenció ha pres més volada encara en les eleccions del juliol, perquè segons els que la defensen, a més, “a Espanya no se’ns ha perdut res”. Amb la divisa del “Ja s’ho faran”, s’encadenen les veus que demanen als votants que es queden a casa.
A la vista del que acaba de passar i amb el temor del que pot passar, els partits titllats de “processisme” han començat a obrir foc contra l’abstenció. El número u de la llista per Junts al Senat per Barcelona, Toni Castellà, ha encetat la campanya proclamant que quedar-se a casa és fer la faena bruta de l’Estat, perquè els partits espanyols -sobretot, els de la dreta- volen canviar la llei electoral per barrar el pas a les forces “territorials”. Castellà, lacònic, ha afirmat: “Abstenir-se és un tret al cap”. Molt més efectiu, doncs, que disparar-se al peu, que és l’esport predilecte de l’independentisme en general.
Abstenir-se és un tret al cap? Al cap de qui? Dels votants? De l’independentisme? Del cadàver del procés? Dels partits “processistes”? De l’Estat?
El procés no el necessita, el tret al cap, perquè ell sol s’ha suïcidat. A aquestes alçades del drama qui més qui menys sap que els partits que van demanar el vot per aconseguir la independència han canviat d’objectius i d’estratègia. Ningú que vote ara Junts, Esquerra o la Cup ho fa pensant que aquestes forces portaran Catalunya cap a l’Estat propi com a prioritat immediata. També molts dels seus votants han canviat d’objectiu. O almenys s’hi han resignat.
Els partits “processistes” només rebran un tret si perden la majoria absoluta en les pròximes eleccions al Parlament. Això -i només això- els desgavellaria. De fet, ara pinten poc a Madrid. Esquerra ha fet de crossa prescindible al govern de Pedro Sánchez. Junts, de molèstia. Poca cosa. Ara els republicans volen posar un preu menys baix a la complicitat i demanen un acord global independentista. Junts diu que mantindrà l’actitud i alguna bandera. La Cup proclama que el “preu” que hauria de pagar Pedro Sánchez per rebre el seu suport en una imprevisible investidura seria fixar data i pregunta en un referèndum sobre la independència. I gallines amb sabates.
Tots tres partits, però, saben que perdran vots -potser molts- en aquestes eleccions. I una vegada més juguen només a l’hegemonisme del seu espai. Aquest tret no els farà ni gaire fred ni gaire calor. Si no és que els resultats els són un terrabastall. Ja saben que guanyarà el PSC i que el PP pujarà molt a Catalunya. I saben també que si els socialistes s’embalen eufòrics per la victòria, tots tres poden frenar-los i, si els convé, regular el termini de les eleccions al Parlament.
L’abstenció seria un tret per a la independència, en genèric i amb majúscules, com fan creure els partits “processistes”? No. Perquè la independència espera temps i propostes millors. Pot impulsar l’abstenció una nova alternativa més decidida en l’acció política cap a la independència? Tampoc necessàriament.
És un tret al cap de l’Estat? Això encara fa més riure. Per a totes les institucions de l’Estat -incloent-hi els seus partits polítics- l’enemic encara és el “processisme”. Malgrat el que proclamen els seus detractors. Si l’abstenció perjudica els partits “processistes”, per ara i de moment no perjudica l’Estat. Més aviat el reforça en les pròpies tesis. Hi insistiré: per ara i de moment.
L’abstenció ara és, en tot cas, un tret a l’aire. Fa soroll i poca cosa més. Alerta relativament els que en queden més perjudicats. O els que vulguen sentir-se’n. No liquida el “processisme”, perquè el “processisme” s’ha liquidat sol. I pot perjudicar l’independentisme si reforça l’Estat. O els seus partits. Com deia mossèn Porcar al segle XVII: “La bufa del bou, tot aire”.
38
7
