Abandoneu tota esperança

Aquest és el missatge. Abandoneu tota esperança, no us en sortireu. La independència és impossible.

El missatge s’expressa en tres tonalitats diferents, graduals. La primera: la repressió pura i dura, el càstig, l’escarment, la por. La segona ve també de l’Estat, però a través dels seus missatgers a Catalunya: us esteu empobrint, aneu cap a la decadència, no fareu res de bo, us arruinareu, us empobrireu, esdevindreu insignificants, Catalunya serà un erm i la culpa serà vostra.

La tercera ve de dintre, condicionada per les dues anteriors i per totes les pors, impotències i tragèdies que portem acumulades des de fa segles: donem-nos una mica més de temps, explorem les possibilitats del diàleg, no hi ha pressa, si no ho fem en dos anys serà en vint i si no en dos-cents… Carreguem-nos de raó i acumulem forces per al xoc final, però no afluixem…

Hi ha, evidentment, un altre missatge, el quart, encara molt immadur: deixem-nos de ximpleries i tirem pel dret, peti qui peti… Si cal omplirem les presons i els exilis i els comptes corrents de la justícia espanyola. Ara per ara, aquest és el problema, no sembla que hi hagi cua d’aspirants per al gloriós martiri…

«Lasciate ogni speranza, voi ch’entrate». Un vers de Dant, a la Divina Comèdia, milions de vegades citat. Abandoneu tota esperança. Aquest és el missatge del moment.

Uns i altres ens volen reprogramar el cervell. Formatejar-lo. Fer un reset.

Ara ja tenim govern i ens podem entretenir amb qui serà conseller o consellera, amb projectes que sonen bé, programes teòrics, horitzons i mandangues, i ja en tenim per passar uns quants dies ben distrets, com si això tingués cap importància.

El reset va en una altra direcció. 

És el mateix reset del PSOE dels anys 80. Som republicans, deien, sense que se’ls escapés el riure, però de moment som «juancarlistes». Ara ja són «felipistes» i d’aquí a uns anys ens vendran que són «leonoristes» i quin goig i quina joia tenir una reina femella a la república monàrquica més progressista de la història. Aquí, la idea és que no deixem de ser independentistes, però que ho situem en una perspectiva espai/temps adequada. És a dir, acumulem forces i esperem que un dia arribi el moment. La III República del PSOE i la independència pertanyen al mateix món dels somnis impossibles: van bé per no reconèixer que hi has renunciat, simplement ho ajornem, a l’espera del moment històric i astrològic que més convingui.

Aquest és el truc del règim del 78, i ara veurem si funciona la seva reedició a Catalunya. No renunciem a res, simplement ho ajornem, a l’espera de l’alineació dels astres.

L’únic que ens separa d’aquesta rendició discreta i suavitzada, de moment, és la batalla judicial europea, la de l’exili que no va acceptar el càstig dels amos. Està guanyada, però no sembla que sigui massa important… Aquí anem en la direcció d’abandonar tota esperança i en la de no fer res del que caldria fer per tornar a fer trontollar els fonaments de l’Estat que ens té com a presoners o ostatges.

Passarem dos anys, ens caurà al damunt el tsunami de l’Espanya eterna hipernacionalista, i encara estarem jugant a nines, quan a l’altra banda juguen al joc dur i brutal del poder i la dominació. Ara per ara, van guanyant, i de llarg, per si algú en té cap dubte. Comences a perdre el dia que oblides que per guanyar és requisit imprescindible tenir una ferma voluntat de guanyar i acceptar que caldrà pagar el preu que toqui. No és agradable, però funciona així. Qui no ho entén, més val que abandoni tota esperança. El que està en joc no admet mitges tintes ni subtileses ni bromes. L’alternativa és transitar, resignadament, cap al reset que ens estan preparant…