Res, que la independència es pot començar a plantejar d’aquí 10 o 20 anys. No sé quin papanates ens va dir que la independència era una preocupació immediata. No sé quin analfabet ens va convèncer que la situació actual era insostenible i que ens havíem de jugar la cara per acabar amb l’Estat i aconseguir la nostra llibertat. No sé quin somiatruites ens va explicar que calia una mobilització constant i un esforç incondicional per muntar un referèndum i alliberar-nos del jou espanyol amb una independència unilateral. No sé quin sapastre va establir un marc mental de repressió espanyola, d’ambient irrespirable, de lluita a vida o mort per la independència. No sé quin setciències ens va convèncer que la independència no era només necessària i urgent sinó assolible a curt termini. No sé qui va enganyar els meus pares, i a mi mateix, perquè sortíssim al carrer cada dia, cada setmana, per protestar i pressionar les institucions de l’Estat pel nostre referèndum legal. No sé qui ens ha estat empenyent cap a un procés independentista amb llàgrimes als ulls.
Em sembla aberrant que els mateixos que ens van dir tot això ara ens expliquin que no hi ha pressa per la independència. Que la cosa arribarà el 2040, si arriba, i mentrestant faran un, dos o tres governs amb el PSOE. Si tot això de la independència ja sonava a invenció impossible i a jugada política, després de les declaracions d’aquest cap de setmana la cosa és de vergonya. I tant de bo fos de vergonya aliena, però és de vergonya pròpia, perquè tot aquest camí l’hem recorregut nosaltres en primera persona. Molts ciutadans i compatriotes hem comprat un missatge inequívoc d’urgència nacional, de menyspreu a Espanya, i de victòria a curt termini. Ara tot això es vol reconduir per interessos purament de partit i de política del dia a dia en el marc innegable d’un odi visceral entre partits catalans. Puc mirar-me aquest fet amb certa distància i cinisme perquè és el mateix que passa sempre i que ha passat a la història política del país, però hi ha una cosa que em sap greu i que és extremadament rellevant: la imatge mental que ha arrelat en moltíssims catalans i que generarà frustració sense remei a llarg termini.
Els polítics són ben capaços d’ignorar tot el que han dit, d’oblidar tot allò que abans era urgent i reconfigurar el seu dia a dia en favor d’interessos de partit. Però molta gent va assumir com a pròpia, a base d’anys de propaganda, la idea que a Espanya no hi ha futur. La premissa que si no som independents viurem en la ruina mental i econòmica. Ara tot això portarà frustració i allunyament de la política. Els catalans patirem la major desmobilització de la història contemporània i la realitat de veure l’abisme de la hipocresia. Ens han pressionat i ens han empès sense miraments perquè aconseguíssim un objectiu lloable i ara, després dels esforços, la paciència i la valentia, ens abandonen. I tot perquè ara s’imposa l’estratègia egoista. Si la idea era pactar amb el PSOE més valia no haver engegat aquest procés demencial i de tanta tensió. Que no oblidin, els que van començar tot això, que la gent ha lluitat i plorat i s’ha desgastat perquè van comprar les idees dels nostres líders. Oblidar tot el que van demanar a la gent i deixar-los desemparats per concentrar-se en els seus interessos particulars és d’un egoisme insultant i una completa irresponsabilitat
55 
2 
