Sóc poc amiga de culpar els votants dels resultats que obtenim en política. En primer lloc perquè és contraproduent. No sé si us en recordeu d’allò que va dir la presidenciable Hillary Clinton sobre els votants de Donald Trump, que eren una basket of deplorables. Probablement no va ser només per això, però pocs dubten que va ser un factor que va mobilitzar els electors a favor del magnat nord-americà el 2016, any en què va guanyar les eleccions contra la candidata demòcrata.
En segon lloc, perquè en els resultats d’unes eleccions, i encara més enllà, en la formació de govern, hi intervé molt més que la voluntat popular. Hi ha tot un engranatge que li és aliè, institucional, mediàtic, econòmic, que està alineat amb l’statu quo i que és molt complicat, gairebé impossible, de desprogramar. Per això està creat, realment.
De fet, a poca gent li ve avui de nou que quan Podemos o Ciutadans van entrar a l’arena política no van haver de superar aquest obstacle, precisament perquè a aquest statu quo li interessava: van ser els cavalls de troia per sotmetre l’independentisme fent virar l’espectre ideològic cap a la dreta i l’unionisme amb la màxima legitimitat, perquè compta amb el suport, o si més no la passivitat, dels mateixos partits independentistes. Ho demostra el fet que ara que ja s’ha produït aquesta reblada de clau els partits que van conduir Pablo Iglesias i Albert Rivera són a les portes de desaparèixer (després d’haver-los escombrat a ells primer). Amb VOX, fruit d’una conjuntura que ja ha arribat a la seva fi, probablement passi el mateix.
Però una cosa és fiscalitzar els polítics, com és el nostre deure cívic com a ciutadans, i concretament el deure dels periodistes, i una altra espolsar-nos qualsevol responsabilitat sobre el que passa. Perquè de la mateixa manera que els polítics, a cada oportunitat que han tingut de fer les coses millor han triat la pitjor opció de tot un ventall existent, com a votants hem fet el mateix. Sempre hi ha una sortida a continuar donant suport a qui ja ha demostrat què és capaç de fer amb el teu vot, sobre tot si ha demostrat que és capaç de fer tot el contrari al que s’ha compromès a fer.
Ho estem veient amb el decret que obeeix la sentència del TSJC sobre el 25% de classes en castellà després d’haver hagut d’aguantar com treien pit d’haver “blindat” el català. Ho hem vist quan el president Quim Torra va facilitar que un òrgan parajudicial com la Junta Electoral sigui qui tregui un president electe mantenint una pancarta que no ha fet cap diferència en la salut de la llibertat d’expressió; després que el president Puigdemont facilités que un jutge fos qui impedís investir un president electe no forçant eleccions una i altra vegada fins que col·lapsés el sistema; després que els partits independentistes facilitessin, concorrent a les eleccions il·legítimes (i probablement il·legals) convocades per una altra institució que no és la presidència de la Generalitat, que un parlament aliè a Catalunya anul·lés un altre parlament electe, en comptes de cridar els ciutadans (que ja ho havien fet abans) a defensar els seus vots. I així tantes altres vegades.
Ni tan sols els que tradicionalment han marcat un perfil propi, la CUP, són garantia de res: cal tenir present que fa temps que avalen la successió de decisions que ens han portat fins aquí fins i tot quan oposar-s’hi no els suposava cap cost. Recordem quan van avalar la candidatura de Torra fruit de la ingerència del Tribunal Suprem quan Junts per Catalunya i Esquerra només havien de fer córrer la llista per poder fer efectius els seus vots al Parlament sense dependre dels presos polítics i els exiliats. O quan han avalat la taula de diàleg donant suport a la investidura d’Aragonès a canvi de res que tingués a veure amb la independència: canvis als mossos i millores en habitatge (que ningú ha vist, per cert). O quan han proposat un altre referèndum, assumint que el que vam fer el 2017 no és vàlid, com era la intenció dels que ens van venir a atonyinar (i no ho vam permetre) i evitant encarar el problema de fons, que no és el mecanisme per decidir si hem de ser independents o no, sinó com fer que la nostra classe política n’apliqui el resultat.
La sortida que tenim els ciutadans és votar una altra cosa. O més ben dit: començar obrint-nos a votar una altra cosa. Això és bàsic perquè els partits independentistes amb presència a les institucions es vegin obligats a oferir una altra cosa (o alguna cosa). És la llei de l’oferta i la demanda: sense competidors, són un monopoli, ofereixen el que volen perquè saben que els ho compraran igual.
I dic “començar obrint-nos” perquè ens trobem en un punt on ni tan sols s’entra a discutir quina alternativa independentista ens pot satisfer. A mi, personalment, m’agradava la idea inicial de Primàries (no en el que es va convertir després que l’Assemblea i Demòcrates ho emmerdessin tot) perquè penso que posava el focus on tocava: en aquesta correlació entre l’acció política i el vot. Als candidats que concorren a la política mitjançant una iniciativa política que se sustenta en processos de fiscalització permanent els suposa un cost més elevat (tot i que no tant com en un sistema electoral amb llistes obertes, evidentment) desviar-se d’allò pel qual han estat votats. Ho explicava fa any i mig a un post al meu blog que es pot consultar aquí.
Però l’important no és (com deia, en el punt en què ens trobem) quina alternativa ens sembla millor sinó deslliurar-nos del discurs oficialista que intenta fer-nos xantatge emocional per mantenir-nos controlats. Un discurs sustentat en arguments absurds, com ara que volem dividir el vot. Com si la unitat independentista servís d’alguna cosa si es fa servir amb un propòsit diferent al de fer efectiva la independència, com està passant ara. O com si la unitat real no vingués donada per un efecte dòmino: que algú defensi un projecte engrescador en solitari i que els altres no tinguin més remei que afegir-s’hi, com va passar amb el referèndum de 2017, que no em cansaré de recordar que va sorgir d’una recollida de signatures en una humil pàgina web. O com que llençarem el nostre vot a les escombraries si la candidatura que triem no obté els vots necessaris per entrar a les institucions (un 5% dels vots emesos a les municipals i un 3% a les autonòmiques). Com si s’hagués demostrat que el vot útil és realment útil, especialment en un moment com l’actual.
No sé si Front Republicà (la candidatura encapçalada per Albano-Dante Fachin) o Primàries (que a les municipals va representar Jordi Graupera a Barcelona -però que ha explicat a Twitter que no hi tornarà-) es tornaran a presentar a eleccions. Però si volem que el tauler polític català torni a virar cap a la independència hem de generar un incentiu en els seus actors perquè així ho facin i estar oberts a noves iniciatives que puguin sorgir i considerar-les, aïllant la nostra valoració de xantatges emocionals i interessos de partit que no són els nostres, només buscant la consecució d’un resultat. I si no hi ha alternatives que concorrin a eleccions, fins i tot cal valorar l’abstenció. Perquè fins i tot fet que guanyi el PSC es pot aprofitar en clau independentista: des del poder s’ha intentat menysprear el com pitjor, millor, però en realitat aquesta filosofia consisteix a desfermar un conflicte inevitable per precipitar-ne la solució. Va passar a Itàlia quan la resistència expressava la necessitat de desemmascarar el feixisme per forçar una resposta massiva. En aquest fil de Twitter de 2019, totalment vigent actualment, vaig intentar respondre a totes les afirmacions que es fan des de l’independentisme institucional per evitar el canvi d’escenari i les meves respostes.
En definitiva, si volem que passi alguna cosa alternativa a l’actual, no la veurem reflectida a la televisió, perquè no interessa, com sí que ha interessat visibilitzar VOX perquè actuï com a espantall per obtenir el nostre suport sense oferir-nos res a canvi, i que haurem de ser nosaltres. Si volem que el tauler polític canviï, hem de visibilitzar tot allò que pensem que ho pot propiciar a través de tots els canals alternatius possibles: per WhatsApp, per Telegram, per Twitter, per Tik Tok, a la calçotada amb la família o a la reunió de birres amb els companys de feina. Perquè, ja em perdonareu per la frase suada, però perquè passin coses diferents, hem de fer coses diferents.
Per tant, a la pregunta “a qui hem de votar a les properes eleccions?” jo respondria: qualsevol cosa que enviï al racó de pensar (és a dir, a l’oposició), els partits independentistes actuals. I si aquesta cosa és una candidatura que tingui com a únic punt al programa fer efectiva la independència amb la col·laboració del carrer, assumint-ne els costos, millor.
29
32
