Com respondria un país orgullós, fort, davant un intent d’humiliació tan miserable i patètic com el de les suposades meravelles artístiques de Sixena? Molt senzill: desmuntant els murals en dos dies, dos, carregant-los en un camió cap a l’Aragó i acompanyant-los d’una factura pel transport i pel manteniment. I a fer punyetes.
Doncs no, estem muntant l’enèsim espectacle del ploramiquisme català, sabent perfectament que no va enlloc. Com si no portéssim ja prou anys enfangats en aquesta història malaltissa d’odi a Catalunya i d’obsessió per posar de genolls tothom qui gosi oposar-se a la devolució de les obres d’art a una regió espanyola intoxicada d’aversió a tot el que sigui català, ara ens hauríem d’enfangar una mica més per protegir uns murals que ells prefereixen “antes rotos que catalanes”? Ara ens hauríem de partir la cara per unes obres artístiques que, per cert, van embolcallades amb el silenci aclaparador de l’església catòlica, dels bisbats implicats en una guerra civil de bisbes, monges i capellans, d’unes jerarquies eclesials que s’han posat de perfil, que és una de les coses que saben fer millor?
A veure si ens aclarim. A Sixena i a l’Aragó en general se’ls en fot el romànic, però es posen catxondos si poden fotre els catalans. Com han acabat així? És una llarguíssima història, que es resumeix així: han estat totalment colonitzats per Castella, fa segles que menteixen sistemàticament sobre la realitat de la confederació amb Catalunya i que pateixen un complex d’inferioritat descomunal, que ells solets empitjoren, però ja s’ho faran.
A nosaltres, què se’ns hi ha perdut a l’Aragó? És que tenim nostàlgia d’aquella corona catalanoaragonesa que ens volen fer creure que era només seva, amb arguments i mentides que ofenen fins i tot a la intel·ligència dels organismes unicel·lulars?
I per què redimonis hem de salvar, contra la voluntat destructiva d’aquest castellanisme disfressat d’aragonesisme, un patrimoni artístic que tampoc no és res de l’altre món?
Sí, podríem dir que té una mena de matriu catalana, però la història ha anat cap a una altra banda i què hi farem, que s’ho quedin i s’ho confitin. Si estiguéssim discutint sobre els tresors del Partenó d’Atenes o la vall de Boí o la immensa riquesa d’un mil·lenni d’art català, la batalla valdria la pena. Però, de veritat podem sostenir que el patrimoni cultural de Catalunya depèn de les castigades pintures de Sixena, per molt que ens foti que se les emportin? No tenim res més important per preservar, enaltir i projectar al món? Potser que ens centrem en el que de veritat importa culturalment, que de feina no ens en falta i no es pot pas dir que hi dediquem tots els esforços i diners que caldria.
Això és fer-li el joc al submís govern de la Generalitat? No fotem. Tenim un govern, que va guanyar indiscutiblement unes eleccions i que sembla que en té per a uns quants anys, que té al seu ADN l’espanyolitat i demanar perdó, dia sí i dia també, per qualsevol engruna de catalanitat, que ja sabem que treu de polleguera el colonialisme castellà. Illa acatarà aquesta sentència de la pèrfida justícia castellana i les que calgui, com, per altra banda, ha fet el processisme, amb més soroll però idèntica submissió. No ho volem veure, i es pot entendre la frustració, però no guanyarem cap guerra judicial basant-nos en la llei i la justícia castellanes. Aquest és un camp de batalla molt entretingut, sí, però que només aporta derrotes, per molta raó objectiva que puguem tenir.
I què és, al capdavall, el que perdem amb les obres d’art de Sixena? Un patrimoni excepcional o una nova oportunitat de tocar els nassos als opressors, tot i saber que no té cap mena de recorregut i que se’ls en fot el mort i qui el vetlla?
És evident que cap castellà del País Valencià no mourà ni un dit per reclamar la dama d’Elx. És evident que cap castellà de l’Aragó no dirà ni piu sobre les altres obres d’art de Sixena, especialment les que es troben a Madrid. És evident que hi ha una complexa qüestió de fons sobre els museus, sobre les obres d’art que no es troben al seu lloc original, sobre la preservació del patrimoni i sobre qui és el seu autèntic titular.
Però no hi perdem més temps. A Sixena el que estava a Sixena, per molta raó que tinguem, i centrem-nos en l’immens tresor artístic i cultural català, que no necessita Sixena per a res. Preservant el patrimoni els hem fet un favor als aragonesos, que no mereixien, i que diu més de nosaltres que aquesta batalleta judicial sense futur. El que toca és passar comptes, girar una factura a l’Aragó, engegar-los a fer punyetes i recordar que tot això només té una sortida. Es diu independència, en català i en lapao. O ja no recordem què era i de què anava això del lapao?
