El cert és que em costa decidir-me. No sé si estic més sorpresa pel que la justícia creu que ha de ser l’import de la indemnització a Sandro Rossell pels quasi dos anys que va ser a la presó, o per la polèmica generada entorn la segona posició obtinguda per Israel a Eurovisió.
Primer de tot cal dir que no entenc com el que fa una dècada era considerat un concurs de pura caspa ha esdevingut fal·lera i que tampoc acabo de saber quins són els criteris judicials per calibrar el cost moral de què acaba essent una injustificada pèrdua de la llibertat d’una persona durant molts mesos. Però sí sé que si alguna vegada ha estat diferent, avui no hi ha causa o tema que no es discuteixi des de la seva dimensió política.
Anem amb la victòria d’Israel. La primera reacció és òbvia: malgrat tot el que es diu des de les tribunes polítiques i mediàtiques espanyoles, que vindria exemplificat en els zero vots del jurat, la gent amb el seu vot, lliure i anònim, ha decidit, aquí com a la major part dels països europeus, que està amb Israel i que aplaudeix la voluntat del seu govern d’acabar amb una banda terrorista, Hamàs, per més que es digui que són el partit polític en el poder a Gaza. Hi ha, però, qui diu que això no és més que la dreta, sempre rica, que ha gastat molts diners en afavorir l’opció jueva. Versemblant si no fora perquè quan l’any passat va guanyar Ucraïna el comentari era just el contrari, la condemna popular a Vladímir Putin.
Personalment, em resulta molt més inquietant el cas Rossell, persecució a un independentista per a uns i causa criminal que no s’ha pogut provar per a altres. Sigui com sigui, dubto que la jutge Lamela sigui objecte de responsabilitat per la seva sobtant i acarnissada instrucció d’aquest cas i perquè al final la justícia, quan dona un import indemnitzatori, sap que qui paga l’ensurt és la gent que, amb els seus impostos, proveeix de recursos tot aquest sistema. Per la qual cosa, hauria de ser extremadament curós en les seves actuacions i decisions. Sobta la ridícula xifra de 232.000 euros com a compensació per haver privat una persona (I el seu entorn) del seu bé més preuat, la llibertat, durant el mateix temps que a un assassí en sèrie, sense haver matat ningú, sense comprovar-se cap de les acusacions. Lawfare, dirien alguns, jo prefereixo pensar en incompetència, però que en qualsevol cas, corroborada, hauria de ser evitada i perseguida amb molta més contundència.
