La desclassificació dels papers presumptament i pomposament secrets de l’intent de colp d’Estat del 23 de febrer de 1981 ha coincidit amb la mort d’Antonio Tejero, un dels seus protagonistes més llampants. Tejero no els ha pogut llegir i tot això que s’haurà estalviat. Fins ara almenys, tot el que se n’ha publicat no deixa de ser borumballa. Cap dada de les que fins avui se n’han esbombat canvia en essència la història. Deia no se sap ja exactament qui que notícia era allò que feia exclamar al lector “collons!”. Poca notícia n’hem tret de tot plegat, res que justifique una blasfèmia, ni tan sols un exabrupte. Els diaris n’han vingut plens aquests dies, però els documents en qüestió ni alteren el ritme de la història ni obliguen ningú a deixar de sopar.
Entre totes les obvietats que fins ara se n’han publicat, entre tant de paper nimi, potser criden l’atenció les converses telefòniques de la dona del tinent coronel de la guàrdia civil més ressonant de la segona meitat del segle XX. Carmen Díez va amollar a qui li va trucar aquella nit tan moguda i remoguda que el seu home era un “desgraciat”. “Un ruc” que uns altres –se suposa que més espavilats– havien enganyat i enredrat. Díez va arribar a demanar un automòbil per anar al Congrés i convèncer l’ase de Tejero de tornar a casa i dedicar-se a jugar al xamelo.
Com que les converses gravades no van anar ni més enrere ni més endavant, no queda clar si la dona d’Antonio Tejero, veí d’Alzira fins als seus darrers dies, el tractava habitualment i en persona amb tanta reverència devota. “Xe, Antonio, no sigues tan burro per l’amor de Déu!”. Però tampoc això seria cap novetat. Durant el judici per la rebel·lió militar avortada ja va quedar ben clar com se sentia el burro de Tejero i contra qui dirigia la bilis negra.
Per ara, doncs, i mentre algun dels xafarders indomables que escarben els paperots desclassificats no en trobe algun de més significatiu, el 23-F de 1981 queda on era: un intent de colp d’Estat que va aconseguir al remat una involució de l’Estat dit fins aquell moment autonòmic. També va disparar la majoria absoluta amb què un any més tard les eleccions van gratificar Felipe González, entronitzat per la gràcia de Tejero, Milans i Armada.
Hi ha més clarividència en la sèrie televisiva Anatomia de un instante –sobretot, en el darrer capítol– que en totes les troballes que ara han estat airejades gràcies a la magnanimitat de Pedro Sánchez. El president del govern espanyol se’ls deu haver fet mirar abans, els paperots, i ha arribat a la conclusió que al paller només hi ha palla. Molt de blat i poc de forment.
Tot això permet que cadascú continue imaginant-se la trama del 23-F com li vinga de gust. El PP ja ho ha fet i Alberto Núñez Feijóo ha demanat que el rei emèrit i estipendiat torne a Espanya perquè va salvar la pàtria del sabre infame. Feijóo hauria de demanar ara també que torne de l’infern el general Franco, perquè ell també la va salvar del comunisme més infame encara.
En els darrers quaranta-cinc anys ausades que s’han publicat versions i especulacions sobre totes les circumstàncies que va acompanyar els números de la guàrdia civil al Congrés i els tancs de Jaime Milans als carrers de València. La trama i la daga han quedat més o menys aclarides en la categoria. Les anècdotes ja fa temps que són carn d’historiador.
Queda clar que el rei ara dit emèrit havia perdut la confiança en Adolfo Suárez. Que se’l volia traure de damunt i que el president de la dita Transició, hibernat en un capoll a la Moncloa, no atenia ni requeriments ni menyspreus. Queda també clar que en converses amb el seu exsecretari, Alfonso Armada, marquès de Santa Cruz de Rivadulla, de manera més o menys explícita el monarca el va animar a tirar pel dret.
Queda igualment clar que en les converses que va induir o en què va participar Armada van assistir militars, civils i polítics, i que en aquests darrers hi havia primeres espases del PSOE. Queda finalment clar que la violència perpetrada el mateix 23-F per Tejero i Milans va espantar Joan Carles I, que no volia ser el Breu, i que per iniciativa pròpia o ben aconsellat per Sabino Fernández Campo va deixar els sediciosos en l’estacada i va ordenar als alts comandaments castrenses que no els seguiren.
Sense la violència de sainet de la sota i el rei d’espases potser el colp hauria acabat amb Armada al govern.
Tanta conspiració de pa sucat en vi espanyol es va veure afavorida –i atiada– per la irritació cruel i desbocada del generalat de l’exèrcit. Exèrcit, guàrdia civil i policia nacional patien en aquells moments una sagnia per part d’ETA que els feia embogir. I tampoc feia tant de quan es pretenia tallar qualsevol pólvora amb la pólvora dels afusellaments.
El rei va salvar la situació? En tot cas, va ser ell qui la va precipitar. No calen gaires papers per demostrar-ho, perquè el rabiós i coquí Armada, per molt anguila que es pensara, mai hauria arribat tan lluny per iniciativa pròpia.
El 23-F no sembla tenir més misteris. Siga com siga, l’episodi continua sent una porta oberta a l’especulació i la teoria de la conspiració còsmica. Cap paper desclassificat en les estalviarà. Per als especialistes en càbales i complots l’aldarull constitueix la salsa perfecta per a sucar-hi dues barres de pa.
Què hi han aportat els papers desclassificats? Res de determinant. Amb permís del pare Jeroni Porcar i amb la benedicció sempre d’agrair del seu intèrpret, Joan Fuster, “la bufa del bou, tot aire”.
