L’any que ara deixem enrere va començar prometent poc pel que fa al projecte nacional de Catalunya, va fer un gir de guió el 23 de juliol i ara s’està a l’espera de veure què passa la pròxima temporada. Però les últimes seqüències de la que s’acaba ja donen pistes. Des de fa unes setmanes, diversos actors del PSOE han començat a donar senyals que, una vegada aconseguida la investidura, el seu nou objectiu és calmar l’altra Espanya, la que cridava a Ferraz, i fer-se-la seva.
Ja ha començat el camí per a la reconciliació amb la judicatura –les últimes declaracions del ministre que abans feia de magistrat de l’Audiència Nacional en són una prova més– i per a la desarticulació del PP com a amic dels jutges. Així s’explica la combinació sense manies d’afirmacions en un sentit i el contrari sobre l’existència o no del lawfare –importa poc si sembla que es contradiuen– i que, en cas d’existir, el lawfare sigui el cas Kitchen, quan la policia intentava tapar la corrupció del partit de Rajoy.
El missatge és clar: els homes i dones veritablement d’estat –i de l’Estat– són al PSOE. Ells són els realment eficaços perquè són capaços de fer de la necessitat virtut i de la derrota victòria.
Així arriben al 2024, l’any en què el PSOE, des de la Moncloa i amb el poder immens que dona aquesta posició, voldrà esborrar tant com pugui l’empremta que han deixat el 23-J i les concessions que ha hagut de fer davant l’independentisme. Voldrà deconstruir, esmicolar, diluir el que ha deixat la negociació, fins que no la reconegui ni la mare que la va parir. Pedro Sánchez ha fet un pas enrere per fer-ne dos endavant perquè amb ell ha nascut la versió del segle XXI del règim del 78 i es consolida el desconcert i la desmobilització de l’independentisme, o això creu ell. Si l’independentisme creu el contrari, que es manifesti amb una estratègia que hi pugui competir.
