Fa poc s’han complert els dos anys de guerra entre Rússia i Ucraïna. El conflicte cada cop és més cru, inacabable i inacceptable. A escala humana, per descomptat, es tracta d’una tragèdia lamentable per a tots els que l’han de patir, i en el pla econòmic i moral, per a la comunitat internacional en general. Amb tot, més enllà d’aquestes evidències, en el terreny militar cal anotar un canvi significatiu. Així com al llarg del primer any Kíiv va sorprendre el món amb una resistència audaç i molt per damunt de les expectatives creades, la situació ha virat al llarg del segon any, i ara no hi ha cap dubte que, si res no canvia dràsticament, Moscou porta la davantera. La situació ha tornat al que es podia esperar, vista la potència econòmica i militar de Rússia, que més enllà de la catàstrofe humanitària té tots els números per abraçar algun tipus de victòria final.
A l’inici de la guerra, es va complir la primera part de la cèlebre dita popular; no sobrevaloris Rússia quan sembli molt forta. En aquest sentit, els analistes més informats van fracassar estrepitosament quan pronosticaven una ofensiva llampec de Putin que posaria contra les cordes Zelensky, l’obligaria a deixar el poder i convertiria el Kremlin en l’amo total del país del sud. Els russos, en canvi, es van enfangar en un seguit de revessos estratègics que van impedir l’ocupació de la capital ucraïnesa o fins i tot de la segona ciutat, Khàrkiv, ben a prop de la frontera. Es va aconseguir amb penes i esforços assegurar la zona del Donbass i connectar-la amb la península de Crimea; regions russoparlants que en teoria havien de caure com fruita madura als peus dels tancs russos.
Moscou semblava que recuperava els pols amb l’agònica caiguda de Mariupol i d’altres ciutats importants. Ara bé, de sobte tot es va tòrcer per ells a finals del 2022 quan els de Zelensky van llançar dues operacions demolidores a les dues puntes, nord i sud, que van obligar els russos a abandonar la ciutat de Kherson i bona part dels territoris a prop de Khàrkiv. La humiliació va ser de campionat, i molts analistes van tornar a vessar-la, aquest cop en sentit contrari; Rússia semblava derrotada de forma definitiva i alguns ja s’afanyaven a cantar el pas del tsar Putin a la paperera de la història. El primer any de guerra es tancava ple de sorpreses inesperades, amb tot d’accions ràpides i mòbils que, en la seva majoria, havien perjudicat l’ocupant rus.
El 2023, però, s’ha confirmat la segona part de la dita popular, la que sentencia que no podem infravalorar Rússia quan sembli feble. En efecte, el que hem vist és una frenada en sec del front bèl·lic, provocada per la plana major dels militars russos, interessats a aturar el desgavell. La gran ofensiva ucraïnesa de l’estiu, que havia d’empènyer els russos fins a les seves fronteres reconegudes, va deixar un balanç calamitós per als de Zelensky i els seus aliats occidentals. El mateix Putin, conscient que l’OTAN se sol cansar aviat de les bones causes (notablement quan costen molts quartos) va activar una campanya exasperant de desgast. Al cap de dos anys del principi de la guerra, hem d’admetre que el càlcul del mandatari rus sembla estar donant bon resultat. La relativa congelació del front no ha estat ni molt menys un sinònim de calma i poca sang, però les matances per pocs metres de territori han acabat jugant a favor del Kremlin.
Rússia ha concentrat els seus esforços en la conquesta de places d’alt valor simbòlic i estratègic com Bakmut i Avdivka. Les dues ciutats, de mida mitjana, eren dues falques que des del 2014 penetraven el Donbass i permetien hostilitzar permanentment les zones d’influència russa i, sobretot, la ciutat vital de Donetsk i la seva àrea metropolitana. Es tractava del cor de la regió russòfona, on hi vivien uns quants milions d’habitants i on hi havia hagut, fins fa poc, el cor industrial i productiu d’Ucraïna. Les dues fortaleses citades més amunt eren considerades inexpugnables, amb defenses de trinxeres, túnels, búnquers i terres minades que, significativament, els russos mai no s’havien atrevit a atacar directament. Al cap de dos anys ja han caigut i els obstacles que resten per davant no constitueixen ni una ombra d’allò que les tropes russes ja han aconseguit superar.
Podria ser que la contesa s’accelerés a favor de Rússia? Doncs sí, és imaginable. Perquè ara mateix, el pitjor problema de Zelensky és que ha sacrificat bona part de la tropa en les darreres escabetxines, i ni nord-americans ni europeus no li estan reposant equips i armes al ritme que els perd. La cosa no fa bona fila per a Kíiv. I si fem cas de la història, Rússia no sol perdre les guerres de desgast. Pot anar avançant de desastre en desastre fins a la victòria final, com va passar contra Napoleó o Hitler. L’extensió del país és tan descomunal, la seva població tan superior a qualsevol altra nació europea, i la seva indústria tan capaç de produir tancs i míssils sense aturador, que sempre guanya en els conflictes llargs d’erosió. Tant de bo m’equivoqui, però tot indica que l’esmentada erosió va per llarg; i que ara sí, malgrat els contratemps inicials, el peix gros sembla ben capaç de menjar-se el petit.
