La travessa del desert que vam emprendre el 21 de desembre del 2017 –sembla com si fos ahir– s’ha vist mancada d’oasis i de camins planers. Tampoc no en divisem, encara, l’horitzó de sortida. Socarrimats, asfixiats, confusos, esgotats; així és com ens sentim molts catalans que vam viure amb il·lusió i intensitat el darrer cicle de mobilitzacions. I, per acabar-ho d’adobar, la pandèmia ens ha colpejat tràgicament, també com a moviment independentista.
Davant d’aquesta situació, molts es pregunten quin sentit té anar a votar a les eleccions convocades pel 14F. És més, alguns sospesen la possibilitat de passar factura als polítics independentistes, ja sigui abstenint-se, ja sigui emetent un vot de càstig. D’altres consideren que l’única raó per votar és frenar l’extrema dreta o evitar la conformació d’un govern autonòmic d’obediència espanyolista. En canvi, la necessitat de mantenir la majoria independentista i, si pot ser, eixamplar-la, desperta menys passions que mai.
Així és com aquestes eleccions semblen poc engrescadores i encara menys esperançadores. Encara diria més, alienants: en cap dels escenaris postelectorals imaginables, no podem esperar que la solució per a les principals preocupacions dels catalans passi, efectivament, per les nostres mans. Tampoc no són uns comicis que s’articulin en una estratègia guanyadora o en un relat èpic –depèn de com t’ho miris–, a diferència dels anteriors: ni eleccions plebiscitàries ni constituents ni que faran tornar el president.
El caràcter continuista i estrictament autonòmic del 14F, però, no ens pot dissuadir d’omplir les urnes de vots independentistes. Perquè la realitat canvia constantment i no podem afirmar amb rotunditat que el tauler de joc es mantindrà estàtic durant la propera legislatura. Si anteriorment vam voler passar l’arada davant dels bous, ara no ens podem permetre que ens manqui allò que ja teníem i que tan sols depenia del nostre vot: una majoria parlamentària independentista.
Amb això vull dir que, durant els propers anys, el nucli dels esforços per a la recomposició del moviment i de l’estratègia d’alliberament nacional no se situarà, amb tota probabilitat, en seu parlamentària. Aquest és un dels aprenentatges que podem extreure de l’octubre del 2017: amb la voluntat –sigui la del poble mobilitzat o la dels diputats electes– no n’hi ha prou per vèncer, sinó que cal dotar-nos de les eines necessàries que ens permetin fer-la efectiva.
Les discussions procedimentals, doncs, actualment tenen poca rellevància. No serveix de massa discutir si és millor plantejar una nova DUI o si el que cal és reactivar la que ja es va pronunciar el 27-O; com tampoc discutir si el que cal és un nou referèndum com el que ja vam fer o bé un de nou i diferent; o bé si aquesta vegada haurà de ser acordat o no. Perquè si no centrem la discussió en els mitjans per fer efectiva la voluntat popular, ens tornarem a trobar igual, fem el que fem.
Per això, el 14F no votarem en fals. Votarem per assolir un objectiu molt concret i abastable: mantenir la majoria al parlament autonòmic. El que seria en fals, en canvi, seria creure que amb això en tindrem prou. La internacionalització del conflicte, l’enfortiment del sindicalisme independentista i la reorganització dels espais unitaris de mobilització seran, de ben segur, algunes de les claus dels propers anys. Sona feixuc, certament, però a aquestes alçades de la pel·lícula ningú no pot pensar que alliberar-nos del jou espanyol serà una tasca fàcil.
5 
4 
