A Barcelona, el 28M va acabar essent un plebiscit sobre Ada Colau. Colau, sí, Colau, no. Dos blocs que es van configurar, sobretot, arran de la irrupció de Xavier Trias com a candidat de Junts. L’exbatlle va erigir-se durant la campanya com l’única alternativa real al projecte de l’exalcaldessa, donant per fet que el PSC i ERC no podien ser-ho perquè havien estat els seus aliats fidels. Efectivament, Colau no és alcaldessa, però tampoc Trias, guanyador de les eleccions. Una operació d’Estat dissenyada des dels despatxos del PSOE i del PP –no se’n van pas amagar– va situar Collboni a l’alcaldia amb el bloc fins ara inèdit de PP-Comuns. Aquella operació política contra l’independentisme que molt pocs havien vaticinat va constatar que les costures ideològiques es poden trencar per un bé superior -Espanya-, i va comportar un canvi de paradigma en la política barcelonina. Però potser també en la catalana si la campanya del 12M acaba plantejant-se com un plebiscit entre Salvador Illa i Carles Puigdemont.
Si Xavier Trias va sacsejar el tauler de joc del 28M i va obligar la resta de partits a recalcular el seu full de ruta, el president a l’exili també ho ha sacsejat tot. Més enllà de sumes naturals, els estrategs de campanya han de computar aquest plebiscit que sembla inevitable entre el PSC, que mirarà de capitalitzar tot el vot unionista en format de vot útil, i Junts, amb l’aposta, sobre el paper arriscada, de Carles Puigdemont. Una carta que no només pretén enfrontar-se al partit de l’ordre de Salvador Illa, sinó també, i sobretot, passar per davant d’ERC. En el cas que es produís una suma independentista, com va passar el 2021, un sol escó ho canvia tot.
El PSC jugarà la carta d’haver retornat “la convivència a Catalunya” amb l’amnistia, però també buscarà el vot de l’espanyolisme més temorós del retorn del president a l’exili. A l’hora de fer números, no és impossible que Illa fos investit, si l’aritmètica ho permetés, amb els vots de les forces unionistes, que inclouen els escons dels Comuns. Va passar a Barcelona i l’argument podria ser el mateix: evitar un altre president independentista, Pere Aragonès o Carles Puigdemont. Des del ple d’investidura del 17 de juny a Barcelona -i amb el precedent de l’operació Valls el 2019- una aritmètica que confronti dos blocs és perfectament plausible.
