De full de ruta cap a la independència no n’hi ha ni n’hi ha hagut mai. No n’hi havia el 2012, quan Artur Mas va ser investit per Esquerra i va fer el teatre de la desobediència (per bé que l’Estat faci pagar sempre com si ho fos) organitzant una consulta que no només mai va plantejar com a vinculant sinó que ni tan sols preguntava unívocament sobre la independència.
No n’hi havia el 2015, quan després de l’última vegada en què va saber suportar la pressió vetant Artur Mas, la CUP va facilitar un govern que se sustentava en la quimera d’una independència en 18 mesos que donava el referèndum per fet amb el 9N i les eleccions del 27S de 2015. Només cal recordar que el mateix Puigdemont va dir quan va ser investit que el 2019 no hi hauria a Catalunya eleccions municipals espanyoles, però que en exhaurir-se el material electoral amb què sostenir el govern, el govern va decidir incorporar a la seva estratègia la demanda ciutadana formulada l’estiu de 2016 per la plataforma elreferendum.cat.
No n’hi havia la tardor de 2017, en què cap programa electoral de cap partit independentista plantejava aixecar la declaració unilateral d’independència, donar ordres al cos de mossos d’esquadra per obeir la llei de transitorietat jurídica, fer un tancament de caixes, cridar a la mobilització permanent per controlar infraestructures i, en definitiva, organitzar la revolta necessària per fer quelcom que mai podrà decidir-se de forma acordada per uns canals que precisament es van crear perquè això no passés mai, sota cap circumstància.
Com a les eleccions anteriors, de 2015, de 2012… el que es comprometien a fer durant la legislatura era pur teatre. Un teatre com el d’una taula de diàleg que no té cap necessitat de dialogar res, o que a Europa tenim res a pelar que no sigui una sentència més per drets vulnerats, que Espanya pugui afegir (com altres països) a la col·lecció.
Un teatre com el que va representar Puigdemont dient que tornaria si era investit president, quan no es va atrevir ni a tornar quan va gaudir d’immunitat com a eurodiputat, sabent perfectament que quan els polítics planten embats a l’Estat, concepte que els agrada tant (i que com tots acaben desvirtuant), i aquests embats van de debò, la gent respon guanyant Espanya. Un teatre com el que va escenificar el president Torra fent veure que retirar una pancarta 24h més tard el que dictava la Junta Electoral era desobediència (de nou, per bé que l’Estat faci pagar sempre com ho fos) i, sobretot, que posar en safata a Espanya el cap d’un nou president de la Generalitat per aquell motiu valia la pena.
Aquesta legislatura no serà diferent al de les legislatures anteriors. La CUP no entrarà al govern mentre tornarà a recórrer al vot crític que permetrà un nou govern farsa, Esquerra es dedicarà a vendre les bondats d’una taula de diàleg que enterra el conflicte (i sense conflicte no hi ha canvi polític) i blanqueja Espanya, com ho hem vist amb la tornada de Meritxell Serret, que ha servit perquè el PSOE es refermi en què els exiliats són fora d’Espanya de vacances. I Junts Per Catalunya farà l’especialitat de Convergència i Unió, aquell partit que es veu que no té res a veure amb ells però on hi han militat més de la meitat dels seus diputats, la puta i la ramoneta, que és formar part del govern fent veure que són oposició. La primera mostra la tindrem en la negativa a la investidura de divendres, que no serà altra cosa que un rescabalament pel veto d’Esquerra a facilitar la investidura telemàtica de Puigdemont, per acabar acceptant amb cara d’enfadats, com fa en Rufián amb el govern del PSOE a Madrid.
No hi ha res que pugui generar en els partits un interès de fer res diferent al que estan fent, perquè els seguim votant. L’únic que pot fer moure el tauler polític torna a ser l’amenaça de quedar-se enrere, com va passar el 2016, en què un grup de gent va aprofitar la deriva de Junts Pel Sí per introduir de nou el referèndum a l’escena política. Ara ha de passar amb la declaració unilateral d’independència.
Però la bunquerització és cada dia més espectacular. L’ANC, Òmnium, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, la Cambra de Comerç, PIMEC, pilons de comentaristes de mitjans de comunicació privats i fins i tot milers i milers de perfils a la xarxa (no necessàriament falsos) són cooptats pels partits per apuntalar el discurs hegemònic de la derrota, segons el qual “no hi ha res més que es pugui fer”, i “si tant discrepes, posa-t’hi tu”. I si ja és difícil que cali un missatge alternatiu fora de les institucions, no cal dir com n’és que hi arribi una representació alternativa, que depèn en bona mesura de la penetració d’aquest missatge, a més de les traves del propi sistema electoral, pensat perquè hi entrin com menys opcions millor. Caldrà, doncs, més creativitat que mai. I més capacitat de resistència que mai.
122 
14 
