La crisi institucional oberta en la política espanyola –amb el TC desafiant el Congrés i el Senat, instigat per un dels dos partits que controlen la Moncloa en alternança des del 1982– és vista pels dos grans partits independentistes com una oportunitat. I aquí s’acaba tota coincidència. Això és tot el que tenen en comú Junts i ERC, un any i mig després d’haver construït amb penes i treballs el Govern anomenat, ambiciosament, del 52%. El pacte parit amb fòrceps s’ha cremat a la velocitat de la llum. I, una vegada més, coincideixen en el diagnòstic i en l’objectiu, però no en l’estratègia a seguir. És la història eterna de l’independentisme, però mai havia malbaratat un capital tan gran com el dels vots aconseguits el 14-F.
El fet que les dues Espanyes, encarnades pel PSOE i el PP, s’hagin ficat en un carreró que de moment no té sortida –l’acabaran trobant, com sempre–, no fracturarà l’Estat, però el pot fer fimbrar. I genera un moment de distracció que l’independentisme podria aprofitar: no per guanyar, però sí per moure peça, per activar alguna palanca. Només hauria de trobar la manera. Només. Uns consideren que la via és la confrontació amb l’Estat i els altres creuen que es tracta de triar bàndol. Ho han deixat clar les dues primeres autoritats del país: el president de la Generalitat, Pere Aragonès, per la banda d’ERC, i la presidenta del Parlament, Laura Borràs, des de les files de Junts per Catalunya.
Ni uns ni altres troben la manera de travessar aquesta frontera que han traçat, el mur que han aixecat. Ni tan sols la busquen. En lloc de confrontar amb l’Estat confronten entre ells. Enmig de la batussa espanyola, els independentistes s’esgarrapen al Congrés i el Senat accentuant les seves diferències. Una oportunitat. Dues lectures. Una (altra) oportunitat perduda.
7
1
