Madrid encara té deures pendents de cara a la reautonomització d’aquest país. L’exili, evidentment, és un problema seriós per al règim espanyol, perquè Catalunya no pot ser considerada una simple autonomia de règim comú si té i manté un exili organitzat i amb veu a l’Europarlament. D’aquí l’obsessió contra el president Puigdemont, prioritat política de l’Estat.
Però un altre objectiu tant o més important és la recuperació del PSC com a partit legítim i acceptable per als independentistes, malgrat haver donat suport a la destrucció de l’autogovern català, via 155. Els socialistes catalans són el complement perfecte per a la guerra interna entre ERC i JxCat i per això sobreactuen el pacte dels pressupostos amb els republicans -com han fet a la Diputació de Barcelona amb JxCat- i, si poden, continuaran fent el mateix amb els pactes que es derivin de les pròximes municipals. En fi, esperem que la veterania d’Ernest Maragall i Xavier Trias evitin un espectacle semblant a l’Ajuntament de Barcelona.
El cas és que el PSC prové, majoritàriament, del catalanisme polític. I és aquest segell el que li va permetre governar tots els nivells administratius, pactant amb qui calgués, durant quatre dècades. Fins que el referèndum del Primer d’Octubre va arrenglerar els socialistes catalans, al carrer i als jutjats, amb Vox. Ara es tracta de reingressar tan ràpid com sigui possible en el catalanisme i això no és possible ni tindria legitimitat sense el suport de l’independentisme. Els pressupostos, al capdavall, només són el decorat de l’acció.
20 
8 
