Al final, comença a ser evident que, veient l’evolució del conflicte jurídic, és perfectament possible que el retorn -almenys temporal- de Carles Puigdemont es faci realitat. Aquesta possibilitat de victòria fa que, en l’àmbit de l’independentisme, quedi clar que els únics que tenen una estratègia estructurada i sostinguda són els responsables del front judicial de l’exili. L’origen de la cadena de decisions és un informe jurídic -encertadíssim- de finals de 2017, que ja apuntava cap a la justícia europea d’una manera que tot l’aparell jurídic i diplomàtic de l’Estat espanyol ha estat incapaç de contrarestar. Passen els anys i, indefectiblement, s’acumulen les derrotes a Madrid, convertides en fracassos que allà no són interpretats com a errors propis, sinó com a humiliacions nacionals. Un sentiment que, per cert, adoba el camp a Vox.
El fet és que, com dèiem, l’exili pot guanyar. I aquí és on la feina extraordinària de juristes de la talla de Costa, Boye, Cuevillas i un excel·lent equip internacional haurà de donar pas a la política. Estarà en mans de Puigdemont i el conjunt de l’exili l’administració d’una victòria col·lectiva de l’independentisme català que serà el principal patrimoni per intentar, ara sí, una negociació seriosa. La taula l’ha parat ERC, però en aquell moment hi haurà de seure tothom.
En definitiva, si aquesta victòria jurídica es materialitza obrirà una esquerda. I és allà on haurà de percutir una estratègia política conjunta que rellevi l’acció jurídica. L’independentisme institucional ha d’abandonar les ganivetades internes o ho pagarà car davant de la societat i de la història.
8
30
