“Es va equivocar”. És el que repeteixen maquinalment els socialistes catalans si els recordes el dia que Pedro Sánchez va deixar anar el famós “¿Y la fiscalia de quién depende?”. S’han atipat de dir-ho Miquel Iceta i la diputada Eva Granados. Una insòlita operació coordinada per ressaltar amb insistència un error del seu líder. I no els sap greu, perquè en aquest cas els surt molt més a compte que creguem que el president espanyol dona respostes d’indocumentat que no pas assumir tot el que implica la frase de la gran relliscada.
El problema d’Iceta i Granados és que no paren de fer-los quedar malament. La fiscalia és un òrgan jeràrquic sobre el qual mana el fiscal general de l’Estat, que és nomenat per cada govern. De fet, ara mateix la fiscal general és Dolores Delgado, que abans va ser ministra de Justícia. La vinculació amb l’executiu de Sánchez no pot ser més òbvia i subratllada. I, si bé és cert que les ordres de la fiscalia general de l’Estat han de ser genèriques –més directrius que ordres–, en tot hi ha excepcions, i el que afecta el Procés és evident que està presidit per l’excepcionalitat en tot moment. Per tant, encara que Delgado no doni en cada moment instruccions concretes als fiscals de cada territori –com ara els que han presentat el recurs contra el tercer grau dels presos polítics en dos jutjats de vigilància penitenciària– segur que trobaria mecanismes per influir en ells en cas de voler-ho. I, malgrat tot això, és altament probable que en aquest cas els fiscals actuïn pel seu compte, moguts per una autèntica obsessió amb els presos catalans que fa que arribin a considerar tova la sentència del Tribunal Suprem que els va condemnar.
La frase de Pedro Sánchez no era cap error, ni era cap mentida. No és que ell agafi el telèfon per dictar un recurs a la fiscalia, és que la fiscalia ja actua de manera automàtica en defensa no dels drets i deures –que és el que li tocaria– sinó de l’Estat, en el sentit més ampli i profund del terme. Més que dependre del govern espanyol de torn, hi ha una mentalitat compartida que fa que, en determinades qüestions, els fiscals semblin teledirigits. En realitat, no cal: saben què han de fer i és el que volen fer. Tot encaixa. En el cas del Procés, la fiscalia encaixa amb el govern espanyol i tots dos encaixen amb les capes altes de la judicatura. No cal res més. Les diferències són de matís. Per això la concessió dels indults –una mesura que no permetria avançar en la solució política– seria un problema gros per a Pedro Sánchez si s’hi arriba, perquè sacsejaria el cub de Rubik perfecte que tenen muntat. La fiscalia ja s’hi ha posicionat en contra i al final ja costaria molt de dir qui depèn de qui.
I, mentrestant, en un racó de món de la judicatura nivell bàsic, treuen el cap un parell de jutges que es desmarquen d’aquest conglomerat: els jutges de vigilància penitenciària que aquesta setmana han decidit mantenir els 9 presos polítics del Procés en tercer grau, a l’espera de la decisió del Suprem i contra la petició de la fiscalia, que en demanava la suspensió cautelar. Unes interlocutòries molt dures i hipertècniques desmunten esforçadament els arguments de la fiscalia, que retorçava una disposició addicional d’una llei per intentar sortir-se amb la seva. No és la primera vegada que modestos jutges de vigilància penitenciària esbronquen fiscals en aquest cas, perquè anteriorment ja els havien hagut de recordar que no podien pretendre fer canviar d’ideologia els presos per obtenir un simple permís de tres dies. De qui depèn l’obsessió d’aquests fiscals?
16 
