El resultat de les eleccions municipals i de les autonòmiques allà on n’han fet ha alarmat Pedro Sánchez. Espanya s’ha recobert de blau i no ha quedat cap capital d’allò que ells en diuen “província” que no haja estat “alliberada” del jou socialista. Espanya és així. Passa del roig -irònicament i caritativament se’n pot dir “roig”- al blau sense matisos ni transicions.
Després de perdre unes quantes dents, el president del govern espanyol -per ara- i secretari general del PSOE -per ara- ha decidit fer una espantada per evitar quedar-se sense la bancada sencera. La mateixa nit de diumenge i mentre sentia els trons i entomava els llamps, Sánchez es va reunir amb l’elit del seu equip i va convocar eleccions a Corts sense consultar-ho al seu partit i sense felicitar tampoc els escassos guanyadors socialistes d’una cita electoral que ha desbocat el Partit Popular i els energúmens de Vox.
L’escassíssim tacte amb què el secretari general socialista tracta els seus subordinats perifèrics ha provocat un malestar que alguns d’ells -com ara, el president de Castella-la Manxa, que ha tornat a revalidar títol amb majoria absoluta- han expressat sense cap contenció. Sánchez ni se’n preocupa. Sap que d’ací al 23 de juliol la revolta només serà rebequeria. I sap igualment que, si guanya les eleccions que acaba de convocar, mirarà d’aquietar els escaldats, i si les perd, se’n fot, dels cirialots i de la processó sencera.
La finta de Pedro Sánchez -Sánchez en té una per a cada dificultat- aquesta vegada és del tot arriscada, però el president espanyol sap que només té una carta i l’ha jugada sense vergonya. Va recuperar el poder dins el PSOE jugant fort, va guanyar les eleccions jugant més fort encara i ha conservat la presidència rebentant la banca -i l’estructura de Podem de retop. No és estrany que ara vulga continuar sent ell mateix cremant barca i rems.
Per què tanta pressa si al remat la legislatura ja boquejava i les eleccions naturals haurien arribat sense alterar-ne la data el mes de desembre? Els experts en sanchisme -que fa temps ja va assolir la categoria de doctrina o malaltia, segons els intèrprets- n’assenyalen diverses causes. El president del govern espanyol ha retallat mig any la legislatura per evitar el desgast previsible que li hauria suposat exhaurir-la després de la derrota de les municipals. Davant el Partit Popular, sí, però també de les pròpies hosts, escaldades per la desfeta i enardides pels seus detractors. Ha convocat eleccions a redolons també no siga cas que la victòria d’Isabel Díaz Ayuso anime tant els seus, que la presidenta madrilenya perda la paciència i assalte el PP per substituir Alberto Núñez Feijóo. Si Sánchez té cap possibilitat remota de guanyar, ha de ser contra l’actual líder de l’oposició externa. Si s’ha de batre amb Ayuso, els resultats de les municipals seran pessics comparats amb les arrapades de les generals.
Finalment, Pedro Sánchez hauria avançat les eleccions per aprofitar el trenc que ha obert en les files de l’esquerra la rebolcada que acaben de patir. Sánchez deu creure que la victòria del PP i Vox no s’ha de deixar pair. Si passen uns mesos, l’espantall ja no sortirà tant d’efecte. Espanya sempre suspèn en memòria històrica. També en la recent. I si no, que ho pregunten als valencians, que ja han oblidat la catàstrofe que els van suposar les dues dècades de bodes, bateigs i comunions de governs del PP.
El president -per ara- del govern espanyol, més que convocar eleccions, ha convocat el sometent. Amenaça la gent de bona voluntat que, si no el voten a ell, la plaga del Partit Popular i Vox s’estendrà a totes les instàncies del poder. Ja tenen ajuntaments, governs autonòmics, la premsa de Madrid, el poder judicial, la monarquia, l’Ibex 35 i l’exèrcit. Si el fan fora a ell, tornarem al 39. Bon intent, senyor president. Vist des de la proximitat inquieta, Sánchez té tota la raó. El sanchisme és una broma comparat amb el franquisme -ai, perdó, el constitucionalisme- que anima i alimenta una gran part de tan altes instàncies. Però, portant al límit aquesta mateixa regla de tants, ell ja ho pot fer tan malament com vulga que sempre serà millor que la marabunta neofalangista, neoliberal -o com en diguen els neoprogres- que aspira a derrocar-lo.
Pedro Sánchez ha deixat bruscament sobre la taula de joc polític espanyol -dir-ne democràtic segons com és un excés- un plebiscit: “O jo o el caos”. “El caos, el caos!”, exclamava el poble emboinat d’aquella llegendària portada d’Hermano Lobo. I llavors el polític, enfilat dalt de la trona, els contestava: “Tant se val, també som nosaltres”. El “caos” –sobretot per als catalans– també es diu Pedro Sánchez. O el PSOE. O el sursum corda. Òbviament ells -ells- diuen una vegada i una altra que no és igual PSOE que PP. O PP que Vox. D’acord. Ni bony que forat. Però tot fa mal a la cassola.
La broma macabra del plebiscit que ha convocat el president del govern espanyol és que ells -Sánchez i el PSOE- no en volien. Que van rebutjar amb contundència, una vegada i una altra, la intenció plebiscitària de les eleccions quan les convocava un president de la Generalitat independentista o quan li les convocaven des de l’Estat. No hi havia cap possibilitat de plebiscit perquè allò no era normal i trencava les regles del joc democràtic Geyper. Ara resulta que no. Ara resulta que Pedro Sánchez pot convocar unes eleccions plebiscitàries precisament en nom de la democràcia. Tal com Jaume Collboni pot proclamar un dia que la normalitat democràtica consisteix a deixar que siga alcalde qui guanya les eleccions i replicar-se l’endemà afirmant que “totes les portes són obertes”. La porta sempre és oberta per als mateixos. Els altres no tenen ni gatera.
Quan els representants electes dels independentistes renuncien als plebiscits en prenen el testimoni els que no els els accepten. Paradoxes habituals.
