Finalment, serà el govern independentista amb més suport de la història –el 52% dels vots del 14F– el que acabarà amb un símbol de la resistència contra la repressió de l’Estat. El tall de la Meridiana no és l’única protesta que persisteix. Amb periodicitat diversa, moltes convocatòries de ciutadans es mantenen en places i carrers de Catalunya des del 2017, arran dels empresonaments, o des del 2019, com a reacció a la sentència del Procés. Però Meridiana Resisteix s’havia convertit en un cavall de batalla per geopolítica.
Tallar sistemàticament un accés a Barcelona molesta, i no és protesta si no molesta. I tanmateix, la clau no són les molèsties als veïns i comerciants de la zona –que no s’han de menystenir, tot i que no són equiparables amb el dret a la manifestació–, ni tampoc l’efecte que pugui tenir aquesta concentració desgastada. La qüestió és com ha aconseguit l’unionisme convertir-se en el protagonista d’una iniciativa independentista. Com s’ho han fet el PP, Cs i rodalia –inclosos el PSC i el que queda de l’entorn de Manuel Valls– per capgirar Meridiana Resisteix, per utilitzar-la ells políticament i per capitalitzar ara la decisió de la conselleria d’Interior? I la resposta és que l’independentisme ha perdut la iniciativa.
Sense iniciativa ni horitzó definit, l’independentisme es troba atrapat per les servituds i les contradiccions inevitables de governar –cosa que de moment només es pot fer amb les regles del joc de la legalitat espanyola– i embolicat en el joc polític que vulgui fer l’unionisme. Això és el que li ha passat a la conselleria d’Interior. Per això ja hi ha veus que reclamen acceptar que des del Govern no s’avançarà cap a la independència. Encara que no vulgui o no hagi de renunciar a governar –perquè les institucions serien utilitzades contra el 52%–, l’independentisme ha de traçar una ruta paral·lela que li permeti recuperar la iniciativa. Si és que vol anar a algun lloc.
