El Primer d’Octubre de 2017 serà, segur, una data d’interès prioritari per als historiadors. Però, siguin quines siguin les conclusions futures, un dels efectes indiscutibles és que aquell dia l’Estat espanyol -és a dir, les institucions de Madrid: policia, jutges, polítics, elits en general- es va deslegitimar profundament davant la major part de la societat catalana. D’aquí el caràcter massiu de l’aturada del 3 d’octubre i d’aquí, també, la caiguda del suport a la monarquia a Catalunya fins a nivells pràcticament residuals i persistents en la insignificància.
Així les coses, la prioritat de Madrid ha estat aplicar unes represàlies de nivell exemplaritzant i, en paral·lel, la màxima pressió sobre els dirigents independentistes per aconseguir que reconeguin l’autoritat de l’Estat. Dit d’una altra manera, només se serà benèvol amb les persones concretes si accepten la legitimitat del càstig. L’unic que està subjecte a negociació és el calendari o el nivell de la rebaixa punitiva, res més.
D’aquí la victòria del PSOE, que per aquesta via ha aconseguit la divisió de l’independentisme (entre ERC i JxCat, però també a l’interior de JxCat) i un president i un Govern de la Generalitat prou dòcils com per utilitzar-los com a argument electoral a l’Espanya espanyola. El debat entre sedició i desobediència és de graduació de la pena, no qüestiona la legitimitat de qui condemna. I si l’independentisme vota aquesta reforma, reconeix que pot/ha de ser castigat si es mobilitza massa.
Des d’Europa es podrà entendre -interessadament o no- que l’Estat espanyol ja no assetja l’independentisme, sinó que únicament es penalitzen els desordres públics. En definitiva, un nou independentisme de peluix que, a diferència dels tigres de paper de Mao, haurà perdut l’aparença temible.
27
4
