La mort de Josep Maria Espinàs ens obliga a pensar en el paper d’una generació del catalanisme sense la qual probablement l’independentisme actual seria diferent. Nascuts abans de la guerra, la van viure de nens o d’adolescents –lluny del front, però plenament conscients del que implicava– i es van fer adults en plena postguerra. El seu activisme, vehiculat a través de la cultura, va ser constant, poc estrident i sòlid. I mai va defallir.
Espinàs, planer i alhora profund, lluny de la grandiloqüència encara que fos brillant, era el referent de molts homes i dones que, dedicats professionalment al que podien, llegien, voltaven llibreries de vell, cantaven en corals i anaven al Palau de la Música –quan podien permetre-s’ho– els dissabtes i diumenges. Un exèrcit de petits espinàs treballava pel país en moltes cases, a molt petita escala, sense fer soroll, amb un sigil motivat moltes vegades no només per la humilitat sinó també per una por que va trigar a marxar. Figures com la d’Espinàs –promotor de la Nova Cançó, escriptor, articulista, editor– van empènyer suaument aquesta generació a trencar barreres mentals.
Era la generació dels avis dels que ara tenim entre 40 i 50 anys i escaig, la que va alimentar –en tots els sentits– els nostres pares, la que va deixar pas a una part de la multitud que cada any, des de fa una dècada, converteix en massiva la manifestació de la Diada. Els seus fills ja no tenen por i els nets no l’hem coneguda. Però sí que hem heretat el seu bagatge cultural –el de les cases modestes plenes de llibres, amb l’Enciclopèdia Catalana en lleixes barates – i un sentit de país al qual després hem anat donant forma.
Sense ells, sense la generació Espinàs, potser l’independentisme seria el suflé que somia l’unionisme.
2 
4 
