L’endemà que un tribunal amb seu a Catalunya decidís tornar a dictar sentència contra el català com a llengua vehicular de les classes en una escola de Llagostera, es coneixen les dades desastroses de l’ús del català a les aules. Les xifres d’una enquesta encarregada per la Generalitat indiquen que menys de la meitat de professors de quart d’ESO –amb estudiants de 15 i 16 anys, edat crucial– s’adrecen “sempre o gairebé sempre” en català als seus alumnes.
Que hi hagi una vuitantena de famílies que des del 2005 hagin pledejat per fer que un tribunal obligués l’escola dels seus fills a ensenyar-los menys en català i més en castellà podria considerar-se anecdòtic, però no ho és. Aquesta batalla absurda contra un sistema d’ensenyament dissenyat perquè tothom sàpiga tant català com castellà forma part d’una guerra més gran. És la guerra d’anar esmicolant l’ús social del català, la llengua que cohesiona i vertebra una identitat col·lectiva que volen destruir definitivament per substituir-la, definitivament i sense fissures, per una altra: l’espanyola.
El projecte d’anar empetitint una llengua que ha superat tràngols com el franquisme és política. I no reaccionar per defensar-se síndrome de gos apallissat. Ara s’ha descobert que el català està en emergència lingüística, igual de tard que s’ha parat esment en l’emergència climàtica. I les perspectives són igual de fosques. Els dos partits que governen ara mateix han estat governant, junts, per separat o en companyia d’altres, des del 1980 i han tingut a les seves mans les polítiques lingüístiques i d’ensenyament: sempre sense un Estat com a eina bàsica per aplicar aquestes polítiques però sí amb competències. Hi tenen responsabilitat. Però els parlants han d’assumir també la seva part de responsabilitat. Ser catalanoparlant pot ser una feina molt cansada si es fa sense renúncies, però s’ha de fer si no es vol perdre la llengua.
