El pacte impossible i el compromís d’ERC

Pere Aragonès està fent servir aquests dies una tàctica clàssica però que en els últims temps ha estat especialment utilitzada per Ada Colau. Irònicament, la va fer servir, precisament, contra ERC, en la construcció de la seva justificació per deixar Ernest Maragall sense l’alcaldia de Barcelona tot i haver guanyat les eleccions. Es tracta de reclamar el pacte impossible, situar-se al centre –com l’únic partit que pot fer tractes amb cadascun dels interpel·lats– i obligar els altres a dir que no volen aquest acord. Això és la proposta del vicepresident de la Generalitat i candidat republicà de buscar un hipotètic Govern amb ERC, JxCat, la CUP, els Comuns i el PDECat. Junts, el PDECat i els Comuns ja han dit que ni parlar-ne, cadascun per un motiu diferent. ERC pot dir aleshores que s’exclouen els uns als altres. El que va fer Colau amb el PSC i ERC el juny del 2019, en el seu cas com a maniobra per acabar acceptant els vots de Manuell Valls per ser alcaldessa i poder aplicar les seves “polítiques valentes” a la ciutat.

Mentre Pere Aragonès –i altres membres del seu partit, com Joan Tardà– aposten pel “front ampli” que inclou els Comuns, Jéssica Albiach el qualifica de pacte “Frankenstein”. La candidata de Catalunya en Comú-Podem continua amb el seu somni d’un nou tripartit. No diu la paraula maleïda, parla d’un “govern progressista d’àmplies aliances” en el qual té clar que hi serien els Comuns, el PSC i “altres actors”, perquè, si no, no arribarien a la majoria absoluta.

Tot i aquesta escuma que s’escampa enmig d’un clima que ja és de plena campanya –encara que la data de les eleccions balli per la pandèmia–, el que compta és el compromís insistent d’ERC de fer un govern independentista. Han dit que no a un eventual tripartit per activa i per passiva. I la seva número 2 per a les pròximes eleccions, Laura Vilagrà, ho reitera amb claredat en l’entrevista de Gemma Aguilera que publiquem. També assegura que no es plantegen governar amb els Comuns en minoria amb el suport parlamentari del PSC, perquè entén que igualment els condicionarien i se senten molt lluny del partit de Miquel Iceta i Salvador Illa. Queda dit.