“He dit al rei Mohamed VI que, de la mateixa manera que el rei Hassan II era era el meu germà gran, ara soc jo el seu germà gran”. Aquesta frase, amb què suposadament Joan Carles I va consolar l’actual monarca del Marroc per la mort del seu pare l’any 1999, reflecteix l’essència de la relació entre Espanya i el país nord-africà des de fa dècades. Els episodis de tensió entre els dos països, com el que s’està vivint aquesta setmana, s’han anat repetint periòdicament, però sempre s’acaben en una entesa entre iguals, entre dos estats que es comporten de manera feudal respecte del que consideren els seus territoris. Documents de la CIA desclassificats el 2017 deixaven clar que Joan Carles de Borbó va facilitar a Hassan II la Marxa Verda sobre el Sàhara a canvi de garantir-se una arribada sense ensurts al tron. Va utilitzar una colònia com a moneda de canvi, com els monarques han fet sempre. I el Marroc es va quedar el Sàhara per la via dels fets consumats. En lloc de permetre als ciutadans del territori decidir què volien ser, els van canviar l’amo.
Els dos regnes comercien amb territoris o es barallen per tenir-los (o retenir-los) com si fossin propietats feudals. Ho han fet sempre i ho fan encara, en ple segle XXI. És la manera de comportar-se d’Espanya i del Marroc. Tant és si es tracta del Sàhara, de Ceuta… o de Catalunya. Per al Marroc, és intolerable que es deixi entrar en un hospital espanyol el líder del Front Polisario i per a Espanya és una línia vermella la sobirania sobre Ceuta, per la “integritat del territori nacional”, encara que sigui un territori situat en un altre continent.
Aquest punt de vista d’Espanya, defensat per la Constitució del 78, ha proporcionat al Congrés un debat de pel·lícula d’època. Amb Pedro Sánchez –el president del govern més progressista de la història– i Pablo Casado barallant-se per elevar el llistó del patrioterisme i competint per lloar amb més vehemència que l’altre el paper de l’exèrcit, que ha anat a Ceuta a empaitar migrants desesperats per tornar-los en calent. Sentint aquests dos líders sense veure’ls –a la ràdio–, era inevitable imaginar-se’ls uniformats i amb un sabre penjant de la cintura. I com que no podia permetre semblar menys que el seu rival –amb avantatge gràcies a l’helicòpter de què pot disposar per plantar-se al territori amenaçat–, Casado ha hagut de recórrer a la seva millor carta: Catalunya. “El que es defensa per a Ceuta també s’ha de defensar per a Catalunya”, ha advertit a Sánchez, el tebi, per si uns indults. I ha equiparat Catalunya a un territori d’origen colonial.
30 
48 
