Es presenten aquests dies les programacions dels festivals d’estiu. Divendres va ser el torn del Grec de Barcelona, però al llarg de les últimes setmanes hem conegut el cartell de certàmens com el Festival de Peralada, el de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, el de Cap Roig de Calella de Palafrugell, el de Música de Cadaqués o del de Músiques de Torroella de Montgrí. Aquestes són cinc propostes d’altíssima qualitat –a les quals encara podríem afegir-ne alguna altra– que coincideixen en dates i que estan separades entre si per uns cinquanta kilòmetres mal comptats, totes a l’Empordà.
De fet, pocs territoris europeus destaquen amb tanta excel•lència durant la temporada d’estiu en les seves ofertes culturals. Si repassen amb detall els cartells dels cinc festivals, hi trobaran propostes que abracen tots els gèneres amb noms destacadíssims de l’escena internacional. I no em refereixo només a Lou Read, a Sinéad O’Connor i Leonard Cohen. Parlo també d’apostes de risc com el concert inaugural de Peralada dirigit per John Malkovich, de l’òpera flamenca Fedra de Jean Racine o de l’interpretació de la música del Cuirassat Potemkin que Shostakovitx va compondre per la pel•lícula de Sergei M. Eisenstein el 1925.
Això em porta a un parell de reflexions de caràcter radicalment diferent. D’una banda sobre l’estat de la cultura a casa nostra. Trobo cada vegada més absurds els laments del sector cultural del país. L’oferta és abundosa i les iniciatives privades rendibles. Els festivals d’estiu són la mostra inequívoca que es poden construir programacions coherents, amb barreja d’apostes segures i de més arriscades. Programacions on no hi falten cantants, actors i textos catalans al costat d’algunes de les figures més prestigiades de l’escena internacional. Caure en el pou de la llagrimeta fàcil per aconseguir incrementar la quota de subvenció pública i augmentar així el marge de benefici dels exhibidors em sembla una mala estratègia si volem aconseguir ser un país normal.
I d’altra banda, penso també sobre les poques línies de col•laboració entre els festivals de l’Empordà. Com ja indicava, des de Torroella estant, en un radi de poc més de cinquanta quilòmetres podem veure un centenar llarg de propostes d’un nivell excepcional. Considero un error flagrant vendre al món cinc festivals independents podent aprofitar les sinèrgies que generen individualment. Per què no pot existir un festival de l’Empordà amb cinc escenaris diferents? Per què no contemplar la possibilitat d’impulsar abonaments conjunts que permetin escollir espectacles de tots ells? Aquesta és una qüestió privada sobre la qual ningú hi pot intervenir. Ara bé, si restauradors i hotelers han sabut veure els avantatges d’una política comuna de promoció amb rutes culturals, gastronòmiques i paisatgístiques, estic convençut que tard o d’hora, els directors dels festivals empordanesos s’adonaran del mateix. Serà més fàcil escollir, per descomptat. Però principalment ajudaran a posar al mapa cultural d’Europa una zona que ja fa temps que hi hauria de ser.
