L’Arxiu de Terrassa va obrir a Twitter el fil: “Mesures locals, efectes globals. Pestes a Terrassa (1506-1520)”.
El segle XVI s’inicià amb una forta pesta a Barcelona entre 1506 i 1507. A Terrassa, les mesures foren impedir l’accés a persones foranes que vinguessin de llocs amb pesta, sota l’amenaça de “guardar-se d’allò que s’ha de guardar, si no ni amor ni gràcia tindrà”.
El 1515 l’amenaça tornà a la vila. Ho sabem per la prohibició de jugar a certes activitats que solien agrupar a molta gent al seu voltant, per exemple jugar “a palet” o a les bitlles. En canvi el joc individual amb una rutlla es podia fer.
Evitar l’agrupació se sumava al fet d’evitar el contacte amb persones que haguessin estat properes al risc. El 1515, el Consell de la vila es va celebrar fora muralles, prop del Portal Nou, per no saber si els consellers del terme havien estat en contacte amb gent de Barcelona.
Resposta als mals infecciosos
La necessitat de donar resposta als mals infecciosos van provocar que l’Hospital de la vila s’hagués d’ampliar amb la construcció d’una torre al damunt del vall de llevant el 1518. L’Hospital surt en aquest document a tocar de l’església antiga del Sant Esperit, dins la vila.
La “descoberta” de noves terres a Amèrica i a l’Àfrica, així com el comerç intensiu amb Àsia, féu que població diversa circulés amb llibertat per la nostra vila. Uns esclaus negres el 1500 i una comitiva d’egipcis, en són la prova.
Un dels riscos de la globalització fou l’expansió de malalties en territoris amb població sense anticossos preparats per a virus nous. La terrible epidèmia de verola de 1520 a Mèxic n’és una prova claríssima amb més de 50 M de persones mortes. El 1520 l’epidèmia també era aquí.
La cura pels familiars feia que molts, com Joan Brocart, acollissin a casa seva malalts propers. El Consell ho denunciava i volia expulsar els malalts. Ell digué que faria fora a la seva neta de la vila si l’ordre s’extenia a d’altres vilatans que estaven fent el mateix.
Per poder circular lliurement en temps de pestes, calien “guiatges”, el que ara diríem “certificats de sanitat”. En aquest cas del sastre Joan de Casamajor que venia a residir uns dies a la vila de Terrassa.
