El dia s’ha aixecat rúfol. Però al Parlament tant li fa l’estat del cel. Té vida pròpia. Avui era, de nou, un dia de gala. Toca debat d’investidura. Un debat d’investidura no és qualsevol cosa. És l’element que vertebra l’estructura del poder de la Generalitat. Un candidat s’explica davant aquells que li han de donar la confiança. El discurs, sia el seu contingut i la seva dicció, té la seva importància.
La dinàmica de grup de la política catalana, la seva eterna expectativa i l’addicció a viure perillosament feien que el que digués el candidat fos clau per tal que la majoria independentista, poc previsible, acabi investint-lo. Els passadissos han estat la gran àgora de l’especulació sobre el que faria la CUP demà. Si es decidia a confiar en el candidat Quim Torra o bé s’encara el rumb cap a noves eleccions. Vistes les preguntes formulades, el consens general és que hi haurà un toc d’atenció però no canviaran l’abstenció.
Als passos perduts, les passejades habituals. Trobades, petits cónclaves i els productors de les ràdios, de totes les ràdios, traginant convidats i diputats amunt i avall per portar-los als estudis efímers muntats a la sala de canalobres o al saló rosa de passos perduts de la cambra. El concepte “aviam” s’ha tornat el comodí de les converses. “Aviam si ara sí”, “aviam si hi ha Govern”, “aviam que fa la CUP” o el recurrent “aviam què passa”.
Torra ha pronunciat el discurs. Les reaccions habituals curtes i ràpides pensades pels butlletins del migdia. A la tarda hi haurà més tall. De nou, torn de debat als passadissos. “Què t’ha semblat el discurs?” o “No poden dir que no oi?”, han estat les preguntes habituals. A la tarda, votació.
Hi ha com una mena de desig de rutina. Una set de ‘normalitat’ dins la gran excepcionalitat que viu la política catalana. Per això, una de les estrelles de la investidura d’avui ha estat el senyor Fabró. Tothom l’ha anat a saludar, amb efusivitat, fins i tot, amb esperança. El cap de protocol de la Generalitat s’ha deixat veure ja organitzant el com i el què d’un virtual president. En la comunitat humana dels símbols, el màxim sacerdot és qui dirigeix el protocol. I Fabró és el rei etern.
La seva presència és solvència, normalitat, ordre. Avui la seva presència ha estat celebradíssima. A la Catalunya institucional post 1-O li falta ordre. Fabró és el senyor Lobo de la institució. Amb ell davant, al darrera hi arriba la tranquil·litat gòtica que necessita el Palau. Fins i tot, si hi ha bogeria que sigui seguint el protocol. “Fa falta”, diuen.
