Han passat els mesos, ja mig any des del darrer congrés d’Esquerra, un conclau republicà que finalment després d’anys d’aspirar-hi va entronitzar Joan Puigcercós com a president, però amb menys força de la que s’esperava. En aquell congrés, a més, es va dibuixar un clar lideratge alternatiu i de futur al partit: Joan Carretero. I darrera d’ell, un corrent renovador, Reagrupament.cat, que va sorprendre per l’aval que va rebre de la militància. Però el cas és que els assistents al congrés van decidir i Puigcercós va assumir la responsabilitat de dirigir el partit. El seu criteri va ser el majoritàriament recolzat i Carretero i els seus van decidir passar a un segon pla. I així ha estat fins ara, a l’expectativa de comprovar la sinceritat de les promeses de major fermesa que va fer el nou president republicà. Puigcercós va anunciar que el seu partit fixava unes “línies vermelles” que venien a substituir els compromisos fixats al pacte tripartit i que els socialistes ja s’havien saltat a plaer. Però amb les “línies vermelles” de Puigcercós semblava que això no podia tornar a passar. Però el llistó, a cada reformulació, baixa. I Rcat no es desdibuixa com a alternativa, malgrat el seu silenci.
Avui, a Elsingulardigital, una de les cares que emergeix amb més força en aquest corrent junt amb Carretero i Rut Carandell dóna provades mostres de voluntat d’incidència en la política catalana de present i de futur. Emili Valdero, que va dimitir fa pocs dies com a secretari de Comerç i Turisme per discrepàncies amb la “subordinació d’ERC al PSC-PSOE”, ho diu ben clar: els propers mesos seran claus per al país i Rcat hi dirà la seva. No és d’estranyar, doncs, la reacció irada que va despertar en el seu dia la dimissió d’aquest doctor i professor d’Economia a la UB. El seu és exemple de l’alternativa que hi ha a l’actual estil d’ERC i a l’actual paper d’ERC al Govern. Inquietant, sens dubte, per a l’actual cúpula republicana, per a l’actual model tripartit i, per tant, per al PSC.
