Lagarder Danciu és un activista romanès, gitano, gai, okupa i defensor dels drets dels sensesostre. Conegut per aglunes de les seves accions, com l’assalt a un acte del PP per denunciar que el partit és una “màfia”, ha protagonitzat aquesta setmana un incident a Barcelona amb la periodista Ana Rosa Quintana. En un directe de Telecinco dimecres passat, mentre la Guàrdia Urbana desallotjava el campament de sensesostres, Danciu va aprofitar l’ocasió per aturar la connexió a crits per dir-li a la periodista espanyola que és una “feixista”. Poques hores després, l’activista rebia amb calma ‘El Món’ per parlar les raons de la seva polèmica acció i també la seva visió de la situació actual dels sensesostre a Barcelona. Danciu, que va fugir de Romania per esquivar l’homofòbia, es dedica vocacionalment a l’activisme social, reivindica l’anarquisme i en el seu anàlisi del que passa a Barcelona no estalvia crítiques al govern d’Ada Colau.
Ahir vostè va interrompre un directe del programa d’Ana Rosa Quintana per dir-li a la periodista que és una feixista. Creu que la periodista és seguidora dels postulats de Benito Mussolini?
El feixisme també va evolucionant, però no perd el matís. I aquesta senyora és una ‘pepera’ de tota la vida, molt espanyola. Només s’ha de veure tota l’escombraria dels seus programes i la manipulació. Està rentant cervells a Espanya. S’ha de veure qui hi ha darrere d’aquesta televisió, Berlusconi. Aquesta dona és una vergonya. Em sembla vergonyós que en ple segle XXI hi hagi aquest tipus de programes, que busquen sempre treure aquella salsa miserable de la notícia. No té res d’ètica ni d’investigació periodística.
Ana Rosa ha dit que vostè no sap què és el feixisme. Ho sap o no?
Clar que ho sé. Però ella, una ‘ricatxona’, com ha de saber què és la remunicipalització, una demanda dels col·lectius que lluitem pels drets socials públics…
Té alguna cosa contra els rics? Té algun problema amb què algú ho sigui?
Sí ho són de forma ètica, no. El problema de la societat és la falta d’ètica. Perquè la riquesa d’aquest planeta no pot estar en mans de 20 persones. Això és perillosíssim. Hi ha d’haver un repartiment, això afecta la mentalitat i l’evolució de la societat i garanteix uns certs drets. Ana Rosa Quintana té poder i control mediàtic i segueix un dictat. Per mi ser feixista és també una persona que no respecta la diversitat cultural, en aquest cas molt espanyola. Ana Rosa és feixista per tots els seus missatges, el seu odi contra la pobresa i la criminalització que en fa. Tot aquest sensacionalisme és la llavor del feixisme. I aquesta senyora ho té, però és inconscient.
Vostè és okupa i l’okupació està sent debatuda a Barcelona pel problema dels narcopisos al Raval…
El turisme a Barcelona ha originat la protesta de la gent del ‘Tourists Go Home’, perquè la gent està farta de no sentir la ciutat com a seva. El fenomen dels narcopisos té lloc al barri del Raval, on de sobte hi ha una demanda de la gent de fora que té peles i que volen estar aquí a Barcelona i els preus pugen, mentre la gent d’aquí no té la mateixa capacitat. Llavors es creen arguments, es criminalitzen moviments socials i s’ha de introduir el tema dels narcopisos.
Però els narcopisos són una realitat, no una invenció…
Poden ser casos aïllats. Introduir el concepte narcopis per a la ciutadania és com posar més sobre les espatlles de l’okupació. Si ja érem aquells que no volem treballar, que volem que ens donin un habitatge per la cara, doncs ara ens droguem.
Així hi veu una mala intenció per barrejar coses?
Sí. Per mi okupar és una manera de protesta.
De totes formes… que hi ha pisos on es ven droga i la gent s’hi punxa és cert…
Això és un problema que degenera de la pròpia societat. S’ha d’apostar per programes, mediació i anar treballant, i no per la repressió com en el campament de sensesostre a la Plaça de Catalunya. Sembla mentida que en ple segle XXI actuem igual, que no aprenem. Em dol que Ada Colau, que suposadament ve dels moviments socials, no tingui aquesta empatia. Dins dels moviments socials el col·lectiu sensesostre és el més difícil d’organitzar per la seva particularitat. Tendeix a ser individualista, a competir constantment en la recerca dels recursos, desconfia. Quan se’ls convenç per unir-se i lluitar és meravellós. Per part de les institucions hi ha d’haver un suport. I més d’Ada Colau.
Es pot dir doncs que Ada Colau els ha trencat el cor?
Sí. Així és. Quan ella es va presentar i va aparèixer a la televisió, veient-la aturar desnonaments, li tenia tota la simpatia, ens sentíem identificats amb ella quan es va presentar. Li vam donar suport per tenir una alcaldessa que resolgués el problema. Però crec que pensar que des de dins de la institució pots canviar les coses és un error. Un error gravíssim.
Canviar les coses des de dins no és possible? Per què?
Perquè les institucions són hermètiques, et posen una regla, una norma. És com posar-te un vestit que no et va bé. Això és el que li passa a Ada Colau. Té un vestit que no li cau bé, però se l’ha de posar per collons, perquè sinó entra en irregularitats. Crec que una estratègia interessant per Colau és dir ‘sóc alcaldessa, però dono peu als moviments socials a què em forcin a tenir arguments. Estan al carrer, em demanen aquest canvi i jo el faré’. Aquesta és la idea, penso en aquesta correlació: que les institucions, per la pressió del carrer, es veuen obligades a canviar i a respondre sempre.
Acostumen a dir que hi ha coses que no poden canviar perquè no està a les seves mans. Vostè creu que són excuses?
En serveis socials els ajuntaments tenen capacitat. El de Barcelona té recursos, un pressupost altíssim, de 37 milions d’euros. La pregunta que s’han de fer els lectors del vostre diari és on van a parar aquests diners, que són molts. Jo amb cinc milions d’euros puc eradicar el sensellarisme, a través de projectes d’autogestió.
Així creu que aquí hi ha algú que s’aprofita?
Sí, gent del PSC, després Xavier Trias. En l’època de Trias es van privatitzar a sac els serveis socials. Avui en dia les institucions són simples espectadores. Donen contractes i donen per fet les dades i és un gran problema. Perquè ells tenen competències i les deriven a empreses privades. No tinc res en contra de l’empresa privada, però sisplau, al cap de qui cap que una empresa privada faci negoci amb aquesta problemàtica? Una altra cosa que m’ha entristit de Colau és que firmés un contracte amb Florentino Pérez. Li va donar un dels albergs a través de l’empresa Clece [del grups ACS].
I què ha fet Colau en aquest tema dels sensesostre?
No ha fet res. Ha apujat el pressupost, però no ens convenç perquè li dona més diners a les empres i no serveix de es. No ha canviat res. Nosaltres denunciem el tema dels albergs carceraris, que no responen a la necessitat de la gent sense llar, amb normes absurdes, si tens mascota no pots entrar, a les habitacions hi ha 20 persones, la llista d’espera…
Vostè hi dorm?
No. En cases okupes.
Per convicció?
A mi m’interessa aquesta ruta com una forma d’investigar. Vaig decidir iniciar aquest camí i saber de primera mà el que estava passant.
Perquè vostè va fugir de Romania…
Vaig sortir de Romania amb 22 anys, tot fugint de l’homofòbia i també per la meva condició de gitano. Era una decisió molt important a la meva vida. Vaig aterrar a Portugal i vaig caure en una xarxa d’explotació al camp i llavors a Espanya. Em vaig escapar, vaig aprendre castellà, vaig aterrar a Andalusia, vaig homologar la llicenciatura en Treball Social i vaig començar a treballar en projectes comunitaris en barris marginals.
I finalment el seu periple el porta a Catalunya…
Quan vaig venir per primera vegada a Barcelona em va impactar que aquí la gent tenia una altra cultura i llengua, em vaig adonar que era una cosa diferent d’Espanya. Jo venia d’Andalusia i Madrid. La forma i la celebració de la festa aquí és diferent. També aquesta arrel republicana i antifeixista, no hi ha tanta religiositat, la tradició de lluita obrera.
I això el va atraure…
Sí. I parlant amb la gent —perquè també vaig venir amb els meus prejudicis que m’havien inculcat a espanya— vaig veure que tenia desconeixement. La millor forma de treure’s els prejudicis és viatjar i tenir un coneixement de primera mà. Si rebobinés la meva vida, en arribar a Espanya, si hagués vingut a Catalunya la meva vida hagués estat diferent perquè aquí la gent és responsable i respectuosa amb el treball i els drets i la diversitat cultural.
