Extremadura continua amb la seva croada anticatalana com a estratègia per defensar uns privilegis que li permetin continuar vivint, en bona mesura, de l’esforç d’altres comunitats, entre elles, Catalunya. Parlar d’Extremadura, en aquest cas, no és parlar dels extremenys; és parlar del sistema polític que permet que una autonomia com aquella, que ha viscut sobretot de les transferències de recursos de les autonomies més riques, tinguin la barra de treure pit refregant a la resta la seva teòrica bona situació econòmica. Ja vaig explicar a Extremadura independent les xifres de dèficit, del PIB, les balances fiscals i el percentatge de funcionaris per habitant que té Extremadura, i la demagògia que practica.
Però el president de la Junta, José Antonio Monago (PP), ha passat de presumir dels seus èxits econòmics a reclamar que no es permeti que Catalunya pugui tenir un índex de dèficit més alt de l’1,2% acceptat per Madrid. Això és greu; molt greu, perquè significa que el president d’Extremadura (segurament de forma inconscient, immadura però negligent) aposta per ofegar econòmicament i socialment Catalunya. La seva posició, insolidària i perversa, representa atiar el foc de l’estigmatització d’aquest país i empènyer el govern d’Artur Mas a retallar beques de les escoles bressol, a tancar línies escolars, reduir despesa en sanitat, dependència… reduir el sou als funcionaris de la Generalitat…
El clima que generen els monagos contrari a elevar el sostre de dèficit de l’1,2% fins a poc més del 2% hauria de fer plantejar al govern de Catalunya a fer una compareixença del president Mas a TV3, en horari de màxima audiència, per explicar clarament les conseqüències de tot plegat. Es troba a faltar una explicació més popular del que significa que la Generalitat pugui augmentar mig punt a un punt el seu sostre de dèficit. Això, el govern d’aquest país no ho acaba d’explicar bé. En situacions excepcionals calen actuacions excepcionals. I mentre no es camini cap a Ítaca cal una explicació crua i realista del que significa continuar en l’actual estructura d’Espanya. No fer aquest exercici permet a les extremadures de torn presentar coses com l'”Informe Monago: sí a la igualdad, no al déficit a la carta”, informe que serveix de base perquè el president d’aquella autonomia afirmi –per exemple—que “Catalunya diu que aporta més que la resta i no és cert. Volen finançament a la carta i dèficit a la carta, i això és injust i inconstitucional”; o que la seva número dos, la vicepresidenta, Cristina Teniente, exigeixi que “Catalunya ha de sacrificar-se”.
Cal que el país sàpiga de forma clara què significa tenir més o menys possibilitats d’endeutar-se. Convé la màxima transparència. I, per últim, és imprescindible que s’expliqui com està el país, com estarà si s’aplica el sostre de dèficit de l’1,2% del PIB aprovat pel govern central, com estaria si el sostre s’elevés al 2,1% i quin escenari hi hauria amb una Catalunya independent. Saber quin futur espera als nostres fills sempre ajuda a decidir.
