Informava aquest mateix diari digital que el Partit per Catalunya (PxCat) ha anunciat que el seu punt estrella electoral passa per demanar que l’Islam sigui prohibit a Catalunya. Si hom va a la seva pàgina web trobarà les següents paraules: “La mesquita és una fortalesa destinada a continuar la conquesta de territoris que encara no són musulmans. L’islam és imperialista i la seva missió és convertir el conjunt de la humanitat als preceptes de l’Alcorà.” La resta d’apreciacions van per aquest camí: descriure l’Islam com una religió violenta, imperialista, sexista, etc.
¿Què està passant aquí? Dues notícies d’aquesta setmana:
1. Una discoteca de Múrcia ha hagut de canviar el seu nom perquè els seus propietaris li havien posat ‘La Meca’. La discoteca tenia un minaret, una cúpula morisca i tota la parafernàlia aràbiga. Un hacker boicoteja la pàgina web de la discoteca i fa amenaces serioses. Diuen els perseguidors que se senten ofesos, vexats en les seves creences. Els propietaris volen evitar problemes de seguretat pels seus clients i, pel bé del negoci, canvien la decoració i el nom; li posen ‘La Isla’.
2. L’extensió del radicalisme salafista —puritans islamistes— a les terres de Tarragona i Lleida. Als polígons industrials, hi ha tot un seguit de mesquites que propaguen idees assassines, reaccionàries. Se’ls treu del nucli urbà perquè no ocasionin problemes, però això encara els fa més forts; accentua una sensació d’exclusió que fonamenta les postures més agres. Un tal Abdelwahab Houzi, un imam de Lleida d’idees molt desagradables, es mou de manera incansable per federar les mesquites radicals i poder estendre la seva doctrina opressora.
És cert: hi ha un Islam reaccionari, sexista, antipàtic, potencialment violent; hi ha un Islam que voldria tornar al segle XV i considera que tot el nostre món de llibertats i desgavell és corrupció i impuresa. ¿Però, què s’hi pot fer? ¿Prohibir una religió? ¿Perseguir tots els fidels com a potencials terroristes? No hauríem de posar-nos nerviosos. Hem oblidat que tenim lleis, una filosofia política i moral que ens apunta la bona manera d’encarar aquest problema.
S’ha de perseguir el fanatisme, el radicalisme, el terrorisme i els seus divulgadors. Tots sabem que qualsevol ideari, portat fins a les últimes conseqüències, deriva en resultats devastadors. ¿Quans n’hi ha que diuen que tot nacionalisme és una ideologia avassalladora, despòtica i potencialment violenta? ¿Pot ser no és cert que hi ha nacionalistes radicals que posen bombes i maten per la glòria i llibertat de la seva pàtria? ¿Això ens converteix a tots els nacionalistes d’un racó o l’altre en potencials assassins? Cada cop que ETA comet un assassinat, hi ha una part del PP espanyol que mira el nacionalisme català com una vessant d’aquestes mateixes idees. Ho diu Mayor Oreja: si el nostre independentisme va a l’alça és una victòria d’ETA. Tanmateix aquesta és una idea que comparteixen els del PxCat: fullejant la seva Declaració Programàtica hom troba una assimilació entre la idea d’independència —de la qual renega aquest partit— i el suposat marxisme leninisme assassí i corrupte de la gent d’ERC, per exemple. Una equació preocupant, almenys des d’un punt de vista clínic. ¿Prohibir el nacionalisme, renegar-ne, deixar de ser patriotes perquè un plegat de bojos posin bombes i matin? ¿Deixaríeu de ser independentistes si sorgís de nou un moviment independentista violent català?
Tornem al tema: hi ha una lluita, sí, però ha de ser plantejada en aquests termes: o democràcia o teocràcia. És ben cert que la democràcia i els nostres règims de llibertats estan amenaçats per aquesta genteta angoixada, que encara no han après a gaudir del suquet tebi de la modernitat. Però contra la teocràcia no podem usar les armes de les tiranies roges o negres —muntar croades purificadores de signe contrari—, sinó que hem de seguir creient en el respecte als drets humans fonamentals (en el lliure exercici de la llibertat religiosa, i alhora en al llibertat d’expressió, que em permet obrir una discoteca moruna o fer befa d’Alà i de Mahoma, en caricatura, cinema, teatre o pornografia).
Això, però, sembla que no ho tenim clar. Ens amenacen i cedim. Una part de l’esquerra —que encara no ha assimilat el relat democràtic liberal, perquè en el fons sempre hi ha estat en contra— diu que no els hem d’ofendre i hem de respectar ‘les diferències’. Diu que l’Islam és la religió dels oprimits, i hi simpatitza perquè en el fons comparteix les mateixes ambicions antiliberals, antiamericanes, antidemocràtiques. Llegeixen el radicalisme islàmic com una resposta al colonialisme occidental i a una humiliació de la qual tots plegats en seríem culpables. Això s’ensenya a les universitats, poca broma. Obliden que Bin Laden és molt i molt ric —no hi ha misèria rere Al-Qaida— i que té més estudis que molts dels nostres líders democràtics.
Una part de la dreta tampoc no s’ha assabentat de les regles del joc i propaga un retorn a l’ordre amb connotacions mig feixistes, d’un feixisme negre, oposat al feixisme roig en el qual s’empara l’islamisme radical. Un argument esbiaixat que beu d’aquestes fonts és el que ens diu que hem de fer dependre la nostra tolerància de la seva; que fins que ells no tolerin la nostra religió als seus països nosaltres no hem de tolerar la seva aquí. Això surt publicat a la nostra premsa dia sí, dia també: un argument totalment reaccionari, que ens faria fer passos cap a la barbàrie amb l’excusa que ells no fan passos cap a la Il•lustració. Això equival a dir que hem d’acabar amb el canibalisme anant a cruspir-nos tots els caníbals. I pensar que els que afirmen això també fan classes a la universitat!
Entre tanta estupidesa, els bàrbars fan el seu agost, i tot allò que fa bo el nostre món comença a decaure a un ritme que espanta. Aquí notem que aquest país té una nul•la tradició democràtica i liberal; ara veiem els resultats de tanta desinformació i desídia.
¿És l’Islam compatible amb la democràcia liberal? Sembla que hi ha països islàmics amb més anys de democràcia que Espanya, Malasia, per exemple. Hi ha països islàmics on les dones han estat presidentes, com el Pakistan de Benazir Bhuto. ¿Quin és el problema, doncs? Que també hi ha una part de l’Islam —una part que potser creix— que no vol sotmetre’s a les lleis de la modernitat jurídica i política. ¿Quan s’ha trigat a sotmetre el catolicisme a les lleis liberals? Centenars d’anys; Roma ha estat còmplice i autora de barbàries, ha coquetejat amb el feixisme i el nazisme, ha perseguit i encara ho fa els homosexuals i la lliure sexualitat i a dia d’avui segueix donant cobertura legal als seus criminals, els capellans pedòfils. També el cristianisme sembla que li agradaria passar per sobre de les lleis civils, temptació accentuada amb el capità Benet XVI.
Als EUA els mormons també violen les lleis amb opressions semblants a les de l’Islam bàrbar: la poligàmia i el matrimoni forçós amb menors d’edat. Però contra això es lluita amb les lleis, sotmetent tota religió, del signe que sigui, a les lleis de l’home, les que en definitiva ens fan més humans.
Encara que l’Islam no fos compatible, però, el discurs no hauria de caure en els maximalismes; si no ho és, ho haurà de ser, haurà de sotmetre’s a les lleis de la laïcitat.
Tota la història del segle XX no és res més que una història de submissió de les pitjors ideologies radicals als principis de la democràcia liberal. Ara —segle XXI— aquests principis tenen uns enemics teocràtics emmetzinats de totalitarisme roig, una vegada caiguts els més significatius enemics feixistes i comunistes. Però no tothom que vulgui salvar-nos d’aquest perill pot continuar aprofundint en els principis del nostre món sense malmetre’ls.
