La desgraciada mort d’una anciana a Reus ha mogut i remogut la societat catalana. La víctima havia d’il·luminar-se i escalfar-se (!) amb espelmes perquè feia dos mesos que Gas Natural li havia tallat la llum per no haver pagat els rebuts. Una d’aquestes espelmes va ser l’origen de l’incendi que li va costar la vida. El greu incident ha obert una aspra controvèrsia en la qual els serveis assistencials de l’ajuntament de Reus i la mateixa empresa subministradora han creuat acusacions. Fins i tot el president de la Generalitat ha intervingut en la trifulga. Carles Puigdemont n’ha responsabilitzat exclusivament l’empresa. Atenent a la legislació que va aprovar el Parlament i que no ha desbudellat el Tribunal Constitucional sobre pobresa energètica, tot apunta que efectivament Gas Natural hauria d’haver-ne informat l’ajuntament abans de tallar la llum a la víctima.
Diverses associacions d’usuaris, de defensa de les víctimes de l’emergència social i fins i tot la plataforma d’afectats per la hipoteca han posat tots els crits al cel i han demanat sancions exemplars per a l’empresa, que ha estat acusada de tots els mals que campen per l’infern. Potser tenen raó, malgrat que seria molt més prudent esperar a aclarir-ne totes les responsabilitats. Els “dolents” no sempre són necessàriament els aparentment més forts. Ni els “bons” els més dèbils.
La tensió social que viu Catalunya en els darrers anys, accentuada durant la crisi, ha estat un lenitiu per a les persones en situació d’extrema precarietat. L’opinió pública ha entès que no es pot desemparar ningú i fins i tot les empreses més reticents han entès que no poden rematar el caigut. L’únic punt que no acaba de quedar del tot clar és destriar qui actua per solidaritat i per humanitat i qui vol amaga sota la màniga un canvi de societat que potser no acabaria beneficiant ni els més dèbils.
Són aquests darrers, els qui volen fer passar bou revolucionari per bèstia solidària, els qui més obliden interessadament unes altres responsabilitats. Òbviament, en el cas de l’anciana de Reus en tenien, i molta, els serveis socials de l’Ajuntament i l’empresa energètica. Però ni els serveis socials més immensos ni l’empresa més responsable socialment podrien arribar a cobrir tots els casos. I encara que ho fessin, hi ha unes altres responsabilitats. La de les famílies, la dels amics, la dels veïns d’aquesta i de moltes altres víctimes. Sovint són els primers que miren cap a un altre costat. O bé perquè exigeixen que sigui l’Estat qui ho resolgui tot o bé, senzillament, perquè els incomoda fer-ho ells. Els veïns de la dona de Reus no van voler parlar davant les càmeres de televisió i un que va ho va fer va aplicar la lògica més estricta de 007: viu i deixa morir.
Aquesta anella més pròxima és la que ens fa més persones. La més primària. Sovint la més necessària. Cap assistència social del món pot substituir l’assistència familiar. La dels amics o la dels veïns. Cada vegada la gent viu més anys i cada vegada les parelles tenen menys fills. Cada vegada hi haurà més vells i cada vegada estaran més sols. Un món més humà no és només un món que aprova lleis solidàries i que força les empreses a complir-les.
