L’argentinització de l’Estat espanyol continua avançant amb pas ferm, amb episodis com la revelació de l’engany perpetrat per l’executiu de la Comunitat de Madrid, que amagà la duplicació del dèficit autonòmic madrileny de l’any 2011. Així doncs, per contrarestar notícies com la caiguda en desgràcia d’Esperanza Aguirre -Comtessa consort de Murillo, Gran d’Espanya i Dama Comandant de l’Imperi Britànic- l’executiu Popular no ha tingut cap inconvenient en agitar el fantasma de la Pèrfida Albió i reactivar el conflicte amb Gibraltar, l’autodeterminat i pròsper territori britànic d’ultramar. Certament, la fugida cames ajudeu-me de les patrulleres de la Guàrdia Civil davant la Royal Navy tingué clares ressonàncies malvinenques.
L’Estat espanyol i, de retruc, PP i PSOE, pateixen una merescuda crisi de credibilitat a nivell mundial; per aquest motiu, Brussel•les enviarà especialistes de l’Eurostat, l’oficina estadística comunitària, per sotmetre a escrutini les dades sobre dèficit públic de les administracions espanyoles. Sense cap mena de dubte, ens trobem davant una humiliació sense precedents per a les institucions espanyoles. No obstant i com a saludable contrast, l’executiu català -d’ençà que prengué el relleu del nefast govern tripartit- ha pogut demostrar la fiabilitat de les dades corresponents a la hisenda de la Generalitat.
Des d’un punt de vista financer, l’Estat espanyol s’ha convertit en un perillós camp de mines. A més del desgavell en termes de deute públic, el deute privat espanyol és un motiu de neguit aclaparador. Per exemple, les cinc principals immobiliàries que cotitzen a l’Estat -Metrovacesa, Colonial, Reyal, Martinsa i Realia- tenen un deute combinat proper als 20 miliards d’Euros, equivalent al PIB de Letònia de 2011. La majoria d’aquest deute tòxic es troba en mans de les grans entitats bancàries espanyoles que, davant la incapacitat del Banc d’Espanya per supervisar-les efectivament, hauran de ser auditades pels avaluadors independents Roland Berger i Oliver Wyman.
Fonts de l’executiu de Rajoy han negat la possibilitat d’una intervenció formal del feble Estat espanyol quan, de facto, l’Estat espanyol quasi bé ha deixat de ser un ens sobirà des d’un punt de vista econòmic. És més, el nacionalisme espanyol -caracteritzat per l’arrogància castellana- no pairà amb facilitat la nova irrellevància de l’Estat a nivell global -sigui a Europa o a Llatinoamèrica- i és raonable pronosticar una exacerbació del nacionalisme populista espanyol -ancestralment lligat a les actituds autoritàries- dins l’àmbit polític domèstic.
Estiguem amatents a l’evolució dels esdeveniments polítics derivats de les eleccions gregues del 17 de juny i no ens estranyem que, per prudència i esperit constructiu, Brussel•les i Berlin -seguint el model italià i malgrat l’aparent erosió democràtica- decideixin substituir l’executiu del PP per un govern de tecnòcrates amb credibilitat global. Al capdavall, el termini de fiabilitat internacional de PP i PSOE ja ha caducat.
