L’enèsima vaga dels controladors dels aeroports espanyols ha deixat de nou en evidència la gestió desastrosa d’un dels sectors públics més estratègics. Aquest col•lectiu de treballadors de luxe han tornat a demostrar que tant se’ls en dóna la proporcionalitat de la seva protesta. Tant se val si l’abandonament del seu lloc de treball ha destrossat les vacances de centenars de milers de persones i els és igualment indiferent si les pèrdues que hauran d’assumir tots els sectors afectats ultrapassen els centenars de milions d’euros. Ells tenen un problema i, si per intentar solucionar-lo a les braves, en creen mil més, no passa res. Davant la magnitud del caos, el govern de José Luis Rodríguez Zapatero ha hagut de prendre una decisió extraordinària: decretar l’estat d’alarma i militaritzar el servei en conflicte. Aquesta mesura complica encara més la imatge exterior d’un Estat que genera molta desconfiança en els mercats internacionals precisament per l’escassa capacitat de resoldre les situacions difícils amb solucions corrents però efectives.
Les sospites que ha suscitat tant el reial decret que el govern de l’Estat va aprovar divendres i que va disparar la vaga com el tallafoc a què ha recorregut per liquidar-la són justificades. És obvi que Zapatero sabia quines conseqüències tindria desafiar un col•lectiu furiós com un vesper precisament en una data tan estratègica com el pont de la Constitució. Seguint les pautes d’un pla malèvol, el caos que podia provocar la protesta dels controladors justificaria l’adopció de mesures extraordinàries que l’opinió pública celebraria i que els podrien deixar desconcertats i sense capacitat de resposta. Així ha estat. Poc marge queda ara a un col•lectiu acostumat a actuar amb tota la impunitat del món. Però guanyar aquesta batalla –està per veure si això vol dir també la guerra– ha comportat un greu sacrifici per a centenars de milers de persones. Hi ha opinions més malèvoles encara que insinuen que el combat contra els controladors ha permès entelar l’aprovació de mesures d’un impacte social més dur i llarg, com ara la suspensió de les ajudes als aturats de llarga durada. I encara les sospites esquitxen l’oposició. Alguns dirigents socialistes van deixar caure dissabte enmig de la crisi que el PP hauria covat i atiat la protesta amb la intenció de desgastar encara més la gestió de Zapatero.
Però l’anècdota, per molt dura que sigui, no pot amagar la categoria. Durant anys Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea (AENA) ha estat un instrument al servei d’una política pública nefasta. L’estratègia aeroportuària espanyola s’ha desplegat al servei d’un aeroport –el de Barajas– i d’un oligopoli d’interessos empresarials situats també a la capital de l’Estat. La compensació –per dir-ne d’alguna manera– d’aquest centralisme radial i absurd ha estat una política d’inversions desbaratades en aeroports de capitals de província altament deficitaris. Tot això, juntament amb les inèrcies i els mals usos crònics d’una administració pública insolvent, ha portat AENA al dèficit i a acumular un deute insuportable. Per això, el govern de Zapatero ha decidit privatitzar-ne una part, tot i que pretén mantenir el control absolut de les grans decisions. La privatització parcial no resoldrà el problema, però, això sí, ha alterat els col•lectius més privilegiats, que veuen com la ganga amb què han convertit el seu lloc de treball perilla, com va perillar la dels professionals d’Iberia quan el govern espanyol va decidir vendre’s la companyia aèria pública.
Des de Catalunya tota aquesta cadena d’errors implica tres grans problemes. En primer lloc, resignar-se a veure com una instal•lació bàsica per al desenvolupament econòmic del país –l’aeroport del Prat– queda marginat i satel•litzat. A més, haver d’aguantar les pressions desbocades d’uns col•lectius de professionals privilegiats, sense que la Generalitat tingui capacitat per resoldre un conflicte que genera un altre. Finalment, observar des de la impotència com es dispara un dèficit públic més, que cal sumar a la llarga llista que encadena un Estat radial, jacobí i inútil.
