13 d’octubre de 2016. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) envia a judici l’expresident de la Generalitat, Artur Mas; l’exvicepresidenta, Joan Ortega; i l’exconsellera d’Ensenyament, Irene Rigau per haver organitzat la consulta del 9-N. Els acusa de prevaricació i desobediència.
13 d’octubre de 2016. El president del Tribunal Suprem demana a la Cambra Baixa que autoritzi asseure a la banqueta dels acusats Francesc Homs, exconseller de Presidència i portaveu del Partit Demòcrata Català al Congrés, acusat de desobediència i prevaricació per haver organitzat el 9-N.
17 d’octubre de 2016. La Fiscal General de l’Estat, Consuelo Madrigal, ordena que es presenti una querella contra la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell. La fiscalia acusa Forcadell de desobediència i prevaricació per haver permès la tramitació i debat a la cambra legislativa catalana de les lleis de desconnexió.
17 d’octubre de 2016. L’Audiència Nacional actua contra Joan Coma, regidor de Capgirem Vic-CUP, a qui crida a declarar per un suposat delicte d’incitació a la sedició. El fets van ocórrer durant la defensa d’una moció al Ple de l’Ajuntament de Vic on el regidor va reclamar la independència de Catalunya i va suggerir desobeir les lleis que ho impedissin.
18 d’octubre de 2016. El jutge crida a declarar els regidors de l’Ajuntament de Badalona que van obrir l’Ajuntament el 12-O per atendre els ciutadans que s’hi van acostar. Els acuses d’un delicte de desobediència.
Aquesta és la fotografia de la relació política i institucional entre Catalunya i l’Estat (no amb Espanya; Espanya és molt més diversa i plural). Aquí, els polítics fan política on toca, és a dir, a l’hemicicle del Parlament o al saló de plens del seu ajuntament. L’Estat, en canvi, fa política on no toca, que és als tribunals. Qualsevol observador que faci inventari dels conflictes existents s’adonarà que és injustificable democràticament mantenir aquest pols. Segur que és legal actuar com actua l’Estat; segur que és l’actuació d’un Estat, com molts estats del món, que utilitza la força institucional per doblegar la discrepància. Catalunya està de sort, hi ha estats que per ofegar la dissidència utilitzen la força dels cops, les presons i les armes. Aquí, això no passarà; seria un escàndol de proporcions majúscules.
Però democràticament és sostenible aquesta situació? Quan el president del govern d’Espanya o el cap de l’Estat es troben amb els seus col·legues britànics o canadencs, els diuen que resolen els conflictes de matriu política amb la repressió dels tribunals de justícia? No és difícil imaginar una conversa entre el David Cameron de torn, el Jean Chrétien de torn, o el Mariano Rajoy de torn on aquest últim els diu que a Espanya això que els ha passat a Escòcia o el Quebec no succeiria (perquè no hi cap a la Constitució) perquè ell ho acabaria ràpid asseient-los tots a la banqueta dels acusats (que sí que ho permet la Constitució).
L’Estat constitucional és estricta i poc flexible amb les legitimes aspiracions democràtiques dels catalans però, en canvi, és comprensiu, amable, condescendent i tolerant amb les conspiracions de saló protagonitzades per tot un ministre de l’interior i un director de l’Oficina Antifrau de Catalunya. Clar que els catalans treballen per ser ells mateixos, i els conspiradors de saló treballaven per tot el contrari.
I jo em pregunto: quan l’Estat es lleva cada dia i es posa davant del mirall de la història, quin any hi veu reflectit?
