Després d’haver estirar més el braç que la màniga durant un bon grapat d’anys, ens trobem enmig d’un panorama econòmic desolador i faríem mal fet d’enganyar els nostres joves i fer-los creure que la sortida del sot és propera.
La història de les raons de la crisi ja és coneix prou bé. Els catalans hem invertit en activitats que no tenien una projecció futura, des de pisos amb preus desorbitats a equipaments sobredimensionats. Ens hem equivocat i l’efecte de l’error és tan monumental que només es pot entendre si s’accepta que la responsabilitat és col•lectiva.
La creació d’ocupació a Catalunya va per llarg i la massa de persones que cerquen feina és ingent. Els propers anys ens trobarem que encara estem mantenint uns nivells de preus i de despeses que no ens podem permetre. Ens cal un sever ajust dels preus de la nostra economia abans de que torni a ser competitiva davant dels veïns europeus. Mentre aquí estàvem immersos en la bombolla immobiliària, a Alemanya estaven sotmesos a un dur règim d’austeritat per tal de ser capaços d’exportar. No els atraparem en quatre dies.
Si bé Catalunya no està pas sola a l’hora d’haver malbaratat els seus recursos, cal dir als joves que hi ha nacions properes que han sabut invertit bé. Països com Holanda i Àustria tenen taxes d’atur entorn el 5%, mentre que Alemanya voreja el 7%. Són països propers on els joves catalans s’hi poden guanyar la vida, això sí, amb un aterratge lingüístic i cultural que requereix temps i esforç.
Sens dubte, cal encoratjar els joves a cercar feina a Catalunya mentre estudien i durant el semestre posterior a la finalització dels seus estudis. Ara bé, si no se’n surten, cal recordar-los-hi que el temps no s’atura i s’han de plantejar nous horitzons. L’alternativa és que es converteixin en un llast. Després d’haver invertit en la seva educació durant una vintena d’anys, té sentit que s’estiguin un, dos o infinits anys sense treballar? El capital humà és fa malbé més despresa del que habitualment acceptem. L’atur i la manca de perspectives ensopeixen la voluntat de l’individu i ataquen frontalment els fonaments de la personalitat que s’ha construït a la família i a l’escola. Hem de recomanar i animar aquests joves a que marxin als països europeus amb més projecció. Viure fora i endinsar-se en una nova cultura és una experiència extraordinària i relativament barata. Un dels efectes de la nostra manca de competitivitat és que compartir el lloguer a Berlín o Rotterdam surt molt més econòmic que a Barcelona. L’experiència internacional s’ha de plantejar com un complement a la formació dels joves, amb la confiança que una bona part d’ells tornaran al nostre país i aportaran tot allò que han après o guanyat fora. A casa nostra, els lligams familiars, l’estil de vida i el clima són atractius prou poderosos perquè molts d’aquests joves tornin.
Malgrat els difícils anys que ens esperen, tinguem confiança en la nostra capacitat per refer el país i sapiguem que, en aquesta empresa, tindrem més possibilitats si els catalans compten amb la millor preparació possible, visquin a Catalunya o ens els països que ens han de servir de referent.
