Catalunya està en guerra. No és una exageració. No és una batalla on els morts siguin persones de carn i ossos que deixen famílies destrossades, ni cruels tortures que provoquen dolor i patiment. No és res d’això, afortunadament. La guerra en la que està immersa Catalunya és per no perdre una part substancial d’allò que és i que representa. L’any 1985, en una entrevista al programa Ciutadans de Catalunya, de Catalunya Ràdio, el poeta i dramaturg Salvador Espriu explicava a Oleguer Sarsanedas que el seu concepte de Catalunya era lingüístic. És a dir, que el nacionalisme d’aquesta nació no és ètnic, ni religiós, sinó basat en l’idioma propi del país. El que solda Catalunya, el que li dóna personalitat i identitat –a part de la seva història—és la llengua. Compartien aquesta idea des de Joan Triadú fins a Joan Solà, tots dos morts recentment. Eren conscients que físicament, passi el que passi, aquest tros de terra que denominem Catalunya, no desapareixerà. Però si el país perd la seva llengua, l’esperit i l’essència del país poden quedar greument ferits… .
Entenc que ningú té l’obligació de sentir-se nacionalista a Catalunya. I no per això és millor o pitjor català. Accepto que són iguals de bons o mals catalans aquells que propugnen, reclamen i treballen per la independència de Catalunya i aquells que consideren que ens anirà millor continuant formant part de l’Estat espanyol. No m’agraden els que s’atribueixen el paper de qualificar i jutjar als demés i els que donen carnets de catalanitat. En un sistema democràtic tothom té dret a defensar per les vies pacífiques tot allò que consideri oportú. Catalunya ha estat tradicionalment una terra de pas, però també d’acollida. Un país que s’ha fet de la barreja de moltes civilitzacions, cultures i ètnies. Però hi ha una cosa que em sorprèn i que no m’estranya que indigni una bona part de la ciutadania. Com és possible que l’autoodi s’imposi a la raó i al sentit comú, i hi hagi catalans que treballen activament contra la seva llengua? Alícia Sánchez-Camacho, presidenta del PP, ha estat el símbol durant molt de temps un Partit Popular que es presentava com més endolcit, menys agressiu, més arrelat al territori i menys extraterrestre. Però des que ha assumit les regnes dels populars catalans ha fet un gir radical i ha passat de ser la cara amable del PP, la que negava que el castellà estigués perseguit a Catalunya, a abraçar el discurs i la política del seu antecessor Aleix Vidal-Quadras. Per què?
Aquells que ingènuament pensaven que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut tindria uns efectes limitats i poc nocius per Catalunya, o actuaven de mala fe i ens enganyaven, o estaven equivocats. Personatges com el president Zapatero, la seva ministra de Defensa, Carme Chacón, i alguns destacats polítics d’aquí havien tret pit per l’èxit que representava que la sentència només afectés un 10 per cent del text estatutari i mantingués intacte el 90 per cent restant. Però cada dia està més clar que allò era una fal•làcia. En el tema lingüístic, per exemple, la sentència és com un virus letal: dispara contra el concepte del català com a llengua prioritària. I això vol dir impedir que aquest país pugui protegir la seva llengua de la força i supremacia del castellà per aconseguir poder viure en català. Alícia Sánchez-Camacho o Alberto Fernández Díaz saben perfectament que a Catalunya la llengua a protegir no és precisament el castellà; que la d’ús majoritari als mitjans de comunicació que es veuen a Catalunya no és precisament el català; que un ciutadà pot viure sense saber un borrall de català però no sense saber l’espanyol… El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha suspès els reglaments que regulen l’ús del català a l’Ajuntament de Barcelona i a la Diputació de Lleida. El PP ja ha avançat que intentarà que la justícia esborri tots els reglaments municipals que prioritzin el català i, em temo que després d’això, els passos següents seran atacar la immersió i intentar crear un sistema dual (en català i en castellà) a l’ensenyament i als mitjans de comunicació públics.
Salvador Espriu, Joan Triadú o Joan Solà no es cansaven d’alertar sobre la conveniència de protegir la nostra llengua perquè és l’element que dóna personalitat i identitat a la nació. Altres, en canvi, col•laboren activament i entusiàsticament amb els que intenten impedir-ho. Mai m’ha semblat be aïllar a ningú i he rebutjat les propostes d’aquells que propugnen fer un cordó sanitari al voltant del PP per impedir la seva acció política; ho trobo poc democràtic. Però cada vegada tinc menys arguments per defensar aquest posicionament. I clar, tinc un dubte; si això és una guerra que no fa morts físics, i en una guerra tot s’hi val, aïllar democràticament el que et vol mal, es pot considerar un acte de legítima defensa?
