Havia de triar entre arriscar-se a anar a la presó a Espanya o intentar trobar l’empara internacional i exiliar-se a Bèlgica, amb el risc, també, que la justícia belga l’entregui a la policia espanyola. El conseller de Salut, Antoni Comín, com els consellers Ponsatí, Puig i Serret, a més del president, va triar fer un viatge 1.600 quilòmetres i instal·lar-se al cor d’Europa. Fred, pluja i les incomoditats físiques i emocionals de trobar-se lluny de casa i sota un setge permanent no pas per voluntat sinó per necessitat. Comín ja ha viscut a la seva família la repressió política. El seu pare, Alfons Comín, ja va passar per la presó franquista. Mantenim una conversa llarga, sentida, complexa i, sobretot, en un context absolutament anormal en una democràcia del segle XXI, amb presos polítics i mig Govern a Brussel·les.
Conseller Antoni Comín, estem parlant amb un exiliat polític?
Lamentablement, és així. En aquests moments, hi ha cinc membres del Govern de Catalunya democràticament elegit que van ser cessats de manera il·legal a través d’un ús il·legal de l’article 155, i després han estat perseguits per la Fiscalia, una situació impròpia d’un Estat de Dret. Això ens ha portat a buscar justícia fora d’Espanya, perquè en l’Europa democràtica del segle XXI no tenim garanties de ser tractats justament per la justícia espanyola, i per això hem hagut de marxar de l’Estat espanyol.
Heu pogut copsar quina percepció tenen els belgues de la situació que viu Catalunya, i del fet que el seu país hagi estat elegit per membres del Govern legítim de Carles Puigdemont per buscar justícia?
Hem quedat sorpresos amb la gent a Bèlgica, des d’un taxista, un cambrer i una caixera d’Ikea, i poso tres exemples reals, estan molt més informats del cas català del que ens pensàvem, el que va passar l’1-O no ho accepten, els sembla absolutament impropi d’una democràcia i tenen el sentiment que Espanya és com Turquia o Rússia, on es persegueixen els drets civils. Estan absolutament estupefactes que hi hagi mig Govern elegit democràticament a la presó per la seva acció política. En aquest sentit, hi ha una lliçó que des de Bèlgica és molt més fàcil d’entendre, i és que l’Estat espanyol ha caigut en un error dramàtic, que és confondre la justícia constitucional i la justícia penal. Aquest és l’origen del drama.
En quin sentit, conseller?
L’Estat pot considerar que el que fa el Govern va contra la constitució i que és il·legal. Però que sigui il·legal no vol dir que sigui delictiu. D’entrada, en un Estat democràtic el normal és fer un referèndum com han fet a Escòcia i al Canadà, però si un Estat com és el cas d’Espanya posa la unitat per sobre de totes les altres coses, té un mecanisme, que és el TC, per aturar una declaració d’independència, però en un estat de dret no té cap sentit fer servir la justícia penal per perseguir els polítics. Per això s’han hagut de forçar la interpretació del delicte de rebel·lió i el de sedició, que no té res a veure amb el que hem fet nosaltres, perquè el codi penal no està pensat per actuar contra un govern democràticament elegit. La catàstrofe des del punt de vista de la democràcia és barrejar i confondre aquestes dues justícies, i perseguir per la via penal una situació que s’hauria d’afrontar amb política, i en el pitjor dels casos, per la via constitucional.
Parlant precisament de la qüestió de fons del delicte, al marge de si aquest dilluns els vuit consellers i els Jordis queden en llibertat, i de si la justícia belga decideix no extradir els consellers i el president i, per tant, no donar compliment a l’euro-ordre de la justícia espanyola contra vostè i quatre membres més del Govern legítim de Catalunya, molt probablement la justícia continuarà el procés contra aquest executiu, els Jordis i la Mesa del Parlament. Com afronten aquesta possibilitat que el conflicte s’allargui i sempre hi hagi l’amenaça de presó i més repressió.
Aquesta és una amenaça real, inacceptable i intolerable, a la qual s’enfronta el Govern de la Generalitat. Nosaltres estem a l’expectativa de què farà la justícia belga, i el que seria normal en un Estat de Dret és que el TC a Espanya anul·li l’article 155, i en segon lloc, el Suprem hauria d’absoldre els Jordis, que és obvi que no han comès cap delicte, i també els consellers, perquè en l’ús de la seva facultat de governants, per haver complert amb el programa electoral en base al qual van ser elegits no poden ser acusats de delinquir. Fins i tot el delicte de desobediència, si s’analitza amb rigor, no està pensat per una confrontació entre un govern de comunitat autònoma i la constitució, està pensat en termes d’un funcionari que no obeeix una resolució. En un Estat de dret, la querella del Fiscal no s’hauria d’haver presentat mai, i en tot cas, no s’hauria d’haver admès a tràmit.
Com es poden defensar, vostès?
Hem de tenir una estratègia de defensa molt contundent que intenti explicar que tot el que està passant és un despropòsit. Al final del procés hi ha la justícia internacional, el cas pot acabar als tribunals europeus, i Espanya, davant del TEDH ha perdut casos importantíssims, la pena és que aquest tribunal pot trigar anys a pronunciar-se, ho hem vist amb el cas Atutxa, per exemple. Les sentències del Suprem són fermes, i si aquest tribunal pren una decisió, s’executa.
Contemplen l’escenari d’un exili llarg, entenent aleshores que quedarien protegits per la justícia internacional davant d’una justícia espanyola que s’hauria considerat injusta a ulls de Bèlgica?
No fem gaires pronòstics, preparem una bona estratègia de defensa i confiem en la justícia belga, que té una història de prestigi i coneguda per la seva independència i molt garantista dels drets fonamentals, i intentem que la nostra defensa sigui també útil per als companys que estan empresonats.
Per mantenir la legitimitat del Govern, vostès consideren necessari seguir a l’exili, si l’alternativa és la presó?
El que ens ha portat a l’exili és haver estat fidels al mandat de l’1-O, i per tant, vam ser coherents i fidels a la voluntat de la gent fins al darrer moment, i ens trobem a Bèlgica com a conseqüència d’això. No només tenim el dret, sinó el deure, de seguir exercint com el Govern que va ser fidel al mandat de l’1 d’octubre. Nosaltres som aquest Govern.
Com es fa compatible continuar essent el Govern legítim amb les eleccions del 21-D imposades per Madrid? Restituir el Govern del 27-S serà difícil si quatre consellers i el president no poden prendre possessió perquè estan perseguits per la justícia espanyola, i fins ara, la resta de consellers són a la presó. N’han parlat, els consellers i el president exiliats?
Ara es tracta de guanyar, perquè per tenir un Govern a Catalunya constituït pels mateixos partits que van constituir el Govern legítim d’entrada el que cal és guanyar. Hem de fer un campanya molt intensa, perquè el dia 21 ens ho juguem tot. Ens juguem la supervivència com a país, de fet. Només un detall: La querella de l’Audiència Nacional pensa que l’exercici del dret de manifestació és violència, és d’una gravetat extraordinària per a una democràcia. Tornant a la pregunta, la questió entenc que es refereix a com s’articulen el Govern que surti de les urnes, si guanyem, amb el Govern legítim a l’exili, si finalment es denega la nostra extradició. Però abans de plantejar-se això, calen dues coses, guanyar, i en segon lloc, que Bèlgica denegui l’extradició. Si es donen aquestes dues condicions, en aquest cas jo prenc nota de la realitat i faig una constatació, assumir la realitat amb la seva complexitat.
Quina és aquesta realitat?
Que l’actor polític que actuï des de dins, des de Catalunya, tindrà unes capacitats, però també unes limitacions. Podrà signar decrets, podrà gestionar un pressupost i prendre decisions jurídicament vinculants, però estarà sota amenaça permanent del govern espanyol i de tota la seva maquinària. L’amenaça dels comptes de Montoro, l’amenaça de l’article 155 i del Tribunal Suprem. Qualsevol cosa que diguin podrà ser una excusa per tornar-los a posar a la presó. No ens enganyem, aquestes limitacions, per desgràcia no desapareixeran fàcilment, per més contundent que sigui la nostra victòria. Trigarem a fer desaparèixer aquestes limitacions de manera plena, ho hem d’assumir.
I els consellers i el president a l’exili serien l’actor exterior del Govern?
També tenim limitacions, i és que no estem en condicions de prendre decisions jurídicament vinculants com a Govern de la Generalitat, però en canvi, no tenim limitacions de relat. Nosaltres podem dir que la pedra sobre la qual construirem el nostre futur és el 27 d’octubre, i no ens estem jugant tornar a entrar a la presó. Podem reivindicar la declaració d’independència, i podem reivindicar la llei del referèndum i els resultats de l’1-O i no renunciar a res. I podem fer aquesta reivindicació molt explícita.
Vol dir que, des de l’exili, no es juguen anar a la presó, com sí que passarà amb els consellers de la part del Govern que operi a Catalunya?
Exacte, no ens jugarem anar a la presó, de manera que, en termes de relat, tenim un marge de maniobra molt més alt, nosaltres. I en política el relat és fonamental. Per tant, precisament perquè cada actor té les seves limitacions, necessitem aprofitar-ho tot. No podem permetre’ns el luxe de renunciar a cap dels instruments disponibles.
Dos governs, un a Catalunya i un a l’exili?
No, de dos governs fer-ne un. Si no renunciem a la República, el Govern ha de tenir un braç a Catalunya i un altre a l’exili. Per tant, necessitarem la part del Govern que està a l’exili per seguir avançant. Tindran condicions, capacitats i rols diferents, però seran dues parts d’un mateix Govern. Si una de les parts ho pogués fer tot, perfecte, no caldria tenir gent a l’exili. Però durant un temps, i per desgràcia, no és possible.
Conseller, diu “si no renunciem a la República”. Dubta que algú no vulgui seguir el camí?
No, en absolut. La nostra premissa és que no renunciem a seguir endavant i a seguir fent el camí. Ara veiem que és un camí llarg i complicat, però el seguim fent, i precisament per això necessitem els dos braços del Govern. El Govern seguirà avançant pel camí que al final ens ha de permetre disposar d’una república plena, la qual cosa no vol dir que actuem com a república des del minut zero perquè no és possible, justament perquè al davant no tenim un Estat que garanteixi els drets democràtics més bàsics. Però això no vol dir que renunciem a l’objectiu de la República i per tant, necessitem tota la força interior i exterior.
Qui serà el president legítim d’aquest Govern amb dos braços? Perquè si el president Puigdemont continua a l’exili, el president que prengui possessió en aquest govern executiu serà un altre.
Primer hem de guanyar les eleccions. I l’endemà ja veurem. No crec que haguem de dedicar més energies a aquest debat, sinó que en tot cas hem de dedicar esforços a fer entendre una realitat, i és que el Govern de l’interior tindrà algunes capacitats però d’altres no, si vol ser fidel al mandat de la gent, i la part del Govern que som a l’exili tindrem les capacitats que manquen a l’interior i ens faltaran les que tenen ells. Seran dos actors totalment complementaris.
La idea de restituir el Govern legítim que hi havia el 27 d’octubre del 2017 és complicada físicament, perquè els consellers i el president a l’exili difícilment podrien prendre possessió del seu escó. La fórmula d’un Govern amb dos braços és la solució?
Els governs i els partits són instruments, els consellers i també el president, som instruments. Allò que és important és el camí, i el destí del camí, que és la República. Entenc que tots volem mantenir aquest destí, i per tant, hem de posar a l’abast de la República tots els instruments de què disposem. Ara bé, en tot cas, hem d’esperar a saber si els consellers i el president que som a Bèlgica podrem seguir a l’exili. I hem de guanyar les eleccions amb la majoria més àmplia possible. Quan sapiguem de quins instruments disposem, aleshores farem el debat de com els articulem. Aquesta raonament no crec que sigui gens polèmic entre l’independentisme.
N’han parlat, entre els consellers i el president a l’exili?
No hi ha un debat, de debò! Tothom sap veure quina és la realitat.
El conseller Antoni Comin, com a membre de la llista d’ERC, però també com a membre del Govern legítim de Catalunya, creu que la via unilateral segueix essent una opció?
No és tant que no renunciem a la via unilateral, sinó que no renunciem a la República, perquè a Catalunya 2 milions de persones van votar per la República l’1-O. La pregunta que ens hem de fer és si el govern espanyol vol dialogar sobre això, sí o no? I encara que Madrid no dialogui, seguirà havent-hi com a mínim 2 milions d’independentistes? Sí, però el govern espanyol es nega a acceptar-ho, i aquesta és la tragèdia del nacionalisme espanyol. Madrid viu en una ficció lamentable i indigna, es nega al diàleg pensant-se que així negaran la realitat, que és que a Catalunya hi ha una majoria de catalans que volen la República. Però negar el diàleg no nega la realitat.
Per continuar defensant la República, vostè era partidari d’una llista unitària, o diverses llistes independentistes?
No és que una opció sigui bona i una altra dolenta, sinó que les llistes són instrumentals i totes les opcions tenien virtuts i defectes. L’opció de les tres llistes és útil, és caçar papallones amb tres caçapapallones, i l’opció de la llista unitària també tenia sentit, però era important que hi fossin tots tres partits, i no només ERC i el PDeCAT, perquè hauríem tingut un caçapapallones molt gran.
Si ERC, JxCAT i la CUP sumen majoria, dona per fet que no hi haurà dificultats per formar Govern ràpidament i articular una majoria al Parlament. Sobrevola el fantasma d’un tripartit d’esquerres, desmentit, això sí, per ERC.
No seria ni èticament ni políticament acceptable haver de comptar amb el PSC per fer cap mena de majoria de Govern, perquè han estat còmplices del 155, de la repressió, de l’empresonament dels consellers i dels Jordis, comparses del neo-franquisme. Amb aquesta gent no podem arribar a cap mena d’acord.
Per tant, l’única aritmètica possible és la suma independentista?
Des del moment en què negociem punts comuns de cara als nostres programes electorals és perquè som conscients que els nostres programes tenen una base compartida. A partir d’aquí, quan vas a les eleccions amb una part del programa comuna, això facilita l’articulació d’una majoria parlamentària.
Quin paper poden jugar els comuns, al seu entendre? Podria succeir que tinguessin la clau de la governabilitat a Catalunya.
Amb els comuns hi ha un camí a recórrer plegats, sempre hem volgut anar de la seva mà per fer un procés constituent i de fer un referèndum acordat si l’Estat ho hagués volgut. El president Puigdemont, l’abril del 2017 encara va demanar al govern espanyol un referèndum pactat. És possible dialogar amb els Comuns sobre com seguir avançant. Hi ha cares conegudes d’aquesta formació que són obertament independentistes. Però nosaltres necessitem sentir que ells denuncien amb contundència el que passa a Catalunya, no només com una “anomalia democràtica”, com diuen, sinó que és un escàndol antidemocràtic. El PSUC va liderar la lluita antifranquista a Catalunya, i crec que els Comuns haurien de tenir una posició, com a hereus d’aquell espai, de lideratge en la lluita contra el neo-franquisme. I això, evidentment, passa per no fer el joc a la coalició del 155, que es troba en posicions no democràtiques. De fet, a l’Ajuntament de Barcelona han trencat el pacte de govern amb el PSC. Per tant, dono per segur que al Parlament no faran el joc al bloc del 155.
