Hi ha dos fets que em tenen una mica liofilitzat. A veure, el primer: el Patronat de Turisme de la Costa Brava feia servir una foto (ja retirada) d’una platja de Las Bahamas per promocionar… la costa gironina. I, el segon: això del mobbing rural, vaja l’atac de certs urbanites tontícoles a la gent de comarques. Posem cullerada.
Els dos plats són el menú diari de pus que comença a sobreeixir al país: ignorància, tantsemenfotisme, desamor, ganduleria, mala educació… I prepara’t, que no ha estat res: vos pus? Dues-centes tasses! Perquè aquest és el present, i el futur, que plantegen aquests episodis: estimar la realitat, o no estimar-la. Però se li pot demanar més a individus que no estimen el país? Que no el coneixen, que no el volen conèixer, que els hi és igual viure aquí que a Pernambuco, o dins d’un microones?
Ara supura tot. És molt senzill d’entendre: volem ser una foto de Las Bahamas o volem banyar-nos a la Costa Brava? Per molt que alguns ho desconeguin, neguin, oblidin, en prescindeixin el país existeix. Hi ha una Catalunya iceberg, enfonsada, congelada, tot i ser real, per això topa amb tu cada cop que li vols fer el salt.
Tot això malgrat que, des de 1939, Catalunya pateix una derrota col•lectiva i el país queda a zero, també espiritualment. Ho explica molt pedagògicament Jordi Pujol al primer volum de les seves memòries. La gent que va viure la tragèdia calla (no parla ni de la Guerra, ni de la República) i opta per dos vies: uns es fan el propòsit d’oblidar i ho aconsegueixen; els altres reclouen en la intimitat els records d’un temps esperançat però mal gestionat.
Però sobre aquestes dues línies subterrànies d’altres van començar a construir el seu funest negoci, la seva mentida, que arriba fins avui i que ens vol convertir en una urbanització clònica de la perifèria madrilenya. Un exemple, real i metafòric, el tenim en casos com el que ha publicat, al llarg d’aquesta setmana, Elsingulardigital.cat: la investigació sobre Vicenç Coma (“El Coix de Gurb”). Fins fa quatre dies els assassinats, i la violència, a la reraguarda durant la Guerra Civil no existien. Eren invisibles, no s’explicaven, s’havien silenciat. Uns eren molt dolents: els franquistes i els altres molt bons: els rojos. Ara sabem que no, però abans també ho sabíem, aquest és el problema. Ho explicaré per partida doble.
El juliol de 1936 la meva padrina, a Ponts, va veure com un capellà vell es suïcidava. Deixo que ho expliqui ella: “Jo vaig sentir pof! I vaig pensar que devia haver caigut algun animal que portava sacs. Es va tirar del balcó i al caure encara no es va morir. Del terra estant feia: “Pim, pam, pum, pim, pam, pum….! El van dur a dalt a casa i l’endemà es va morir”. Aquell capellà el tenien amagat (amb un altre sacerdot jove que va poder fugir a Andorra), perquè a partir del 18 de juliol els milicians van segrestar tot el poble i “pim, pam, pum”, a les cunetes hi va faltar gent. Ponts, Artesa, Balaguer… A tot arreu va ser igual. Visca la revolució…. la rapinya, l’egolatria i la ratafia.
Tot això es va poder presenciar a qualsevol punt de Catalunya. Tot això se sabia, es llegia. 26 d’agost de 1936: nota publicada (a més de l’editorial) al Diari de Barcelona (i a molts d’altres diaris): “És hora de dir que a la línea de foc falten fusells i que a les ciutats i els pobles sobren fusells i homes. És hora de dir que els camions serveixin per a transportar forces, municions i queviures als lloc on es combat el feixisme i no per fer incursions per pobles de l’interior de Catalunya. On no passa res. On no hi ha enemic. On l’únic perill és el de l’acció contrarevolucionària dels irresponsables que escampen el terror ciutadà amb els seus actes”. Bonics eufemismes: “incursions”.
Continuem en aquesta Catalunya que prefereix dir “incursions” als assassinats. Pitjor, que els nega, els maquilla, els mitifica. Un país que prefereix un foto irreal a l’arena real de les seves platges; una gentussa que munta una yihad per l’olor d’una granja en un poble on només hi passa unes hores i que ve d’una ciutat que és el sephora de les males olors. Tristíssim: no ens ho mereixem.
Estimar o no estimar, aquesta és la qüestió. Saben la gran diferència entre els Jordis Pujols i els Josés Montilla (i no parlo d’esquerres ni de dretes)? Els Pujols no només estimen el país, el coneixen, el tenen al cap. Els Montilles coneixen el barcelonès i el Palau de la Generalitat. Els Pujols es fan polítics perquè parteixen de la terra, de la realitat, els Montilles somien amb les Bahames socialitzades i internacionalitzades. Els Pujols s’encaren amb els que li apedregaven el cotxe, amb els qui el xiulaven i l’esbroncaven a les manifestacions, a les presentacions… a tot arreu. Els Montilles fugen, anònimament, virtualment, de la Universitat i del país.
