Per què després de la vaga general del 29M la notícia és la violència de grups de guerrilla de carrer amb la Barcelona fumejant en aquella esplèndida tarda de primavera?
Doncs perquè han guanyat la batalla. Els seus fets terroristes (contra béns de la comunitat) són allò que més ha cridat l’atenció, s’han guanyat les primeres pàgines de diaris i informatius per vergonya i desesperació de molts entre els que modestament em compto.
Són els nous anarquistes? L’anarquisme és una doctrina políticosocial que preconitza la llibertat total de la persona humana, la desaparició de l’estat i de la propietat privada. William Godwin (1756-1836) en fou el primer teòric i posava l’accent en que per arribar al seu ideal calia actuar sense violència.
Tanmateix els teòrics de l’anarquisme més influents del S.XIX foren Proudhom i Mikhail Aleksandrovic Bakunin, aquest darrer especialment seguit per l’obrerisme català, que, després de la revolució del 1868, s’afiliarà a la I INTERNACIONAL. Aquest moviment exigia tres coses: col•lectivització dels sistemes de producció, condemna de l’estat i rebuig total a la idea marxista de construir un partit polític per a la classe obrera.
A partir d’aquests postulats es produeix una escisió, mentre a Madrid es seguiran les idees de Pablo Iglesias de pensament marxista que serà el nucli del PSOE i més tard la UGT, a Catalunya triomfa l’anarcosindicalisme. Aquest, però, no serà tampoc d’un sol color: hi haurà l’anarcocol•lectivista d’arrel Bakuniana i el comunisme llibertari seguidors de Koprotkin i Malatesta.
Després de 1890 i del fracàs a Espanya en adoptar la jornada laboral de 8h els ànims s’escalfen molt més i sorgiran altres divisions: els socialdemòcrates, proclius a la vaga i la conducció per via legal de les seves reclamacions, i els anarquistes partidaris de l’acció directa (bombes del Liceu).
Es crea la Confederación Nacional de Trabajadores (CNT) que segueix els cànons estrictes de l’anarquisme en la seva lluita per a obtenir justícia social pels treballadors. Hi haurà un grup important, però, que desconfiarà de l’actitud possibilista de la CNT i fundaran la Federación Anarquista Ibérica (FAI) un dels membres més recordats Durruti, practicant la tàctica insurreccional per tal de prendre poder i destruir l’estat, tampoc acceptaven els partits ni els sindicats.
Durant la Guerra Civil ambdues faccions van xocar en una guerra dins la guerra i tot i que en alguns llocs la FAI havia aconseguit el funcionament de fàbriques col•lectivitzant, després dels fets del 1937 van desaparèixer.
És cert que el predicament que l’anarquisme va tenir a Catalunya fou el més alt d’Europa, de la mateixa manera que aquesta història s’ha mitificat després del silenci del franquisme i la distància temporal, tanmateix si llegiu una novel•la magistral com “Incerta Glòria” de Joan Sales tindreu un retrat molt més exacte de l’anarquisme d’aquells anys.
Els joves (alguns granadets) que cremen contenidors, llencen pedres a la policia, estimben llambordes contra els aparadors són anomenats “antisistema”. Per a mi són terroristes, la destrucció és el darrer fi de les seves accions. Es van carregar el moviment dels indignats infiltrant-se entre els joves que volien manifestar el seu malestar i buscar sortides com un ganivet en la mantega. Ara acaben de deixar en un no res la vaga general.
El que em deixa perplexa és que encara hi hagi polítics, opinadors que els defensin, que es queixin de la violència de la policia, que trobin normal ocupar edificis amb la ximpleria que fan acció cultural quan, si els observes bé (i ho he fet), són hàbils estrategues en introduir-se en qualsevol moviment i muntar una hecatombe. Porten plànols, GPS, es comuniquen ràpidament amb instrumental idoni, desapareixen sempre darrera les caputxes i les cares tapades. I els que evoquen amb romanticisme la Barcelona anarquista entre rutes i mostres hagiogràfiques haurien de ser els primers de saber i dir que allò no va conduir a res.
Els delinqüents d’avui no tenen ni l’excusa d’un ideal en la seva dèria destructiva.
